Sighet-Auschwitz-Nova York: dialèctica de la nit d’Elie Wiesel
La missió del jueu, especialment al segle XX, és la del testimoniatge. Aquesta va ser la tasca a la qual Elie Wiesel, que va morir dissabte a Nova York als 87 anys, va lliurar tota la seva existència. Wiesel va ser un membre d’aquella generació de nabins -torsimanys o profetes- que van haver d’atendre un altíssim encàrrec per tal d’escriure, explicar i entendre “després de”. Wiesel, amb el seu autobiogràfic Night, va esdevenir la veu més penetrant i incessant del supervivent de l’Holocaust. Va pensar i repensar absolutament tota certesa, perquè Auschwitz havia existit i s’hi havia planificat i perpetrat l’assassinat de sis milions de jueus. Tota la seva producció de prop de seixanta obres va explicar i pensar per, al final, desembocar en una llacuna de preguntes irresoltes -tan irresoltes com la condició humana. El 1986 Wiesel rebé el premi Nobel de la pau per aquest testimoniatge.
De la mateixa manera que Wiesel no creia en una culpabilitat o innocència col·lectives, sí que creia que l’oblit era una altra forma, més perversa, de culpa. Semblantment, mentre que l’experiència individual de l’Holocaust era una càrrega única i íntima en el sacseig de la consciència i la memòria, la seva dimensió sempre acabava essent col·lectiva. És a dir, la dimensió final de l’Holocaust era el poble jueu. Des d’aquesta dimensió cal entendre la seva absoluta identificació i solidaritat amb cadascun dels jueus, contemporanis o no, en la seva dialèctica de la nit pel després d’Auschwitz.
Elie Wiesel va néixer a Sighet. No es tracta d’un indret qualsevol. És una terra de frontera, que ha canviat de mans entre Àustria-Hongria, Hongria i Romania. Avui és al límit de la frontera entre Romania i Ucraïna. La presència polonesa també ha tingut un impacte històric en la ciutat. Wiesel ha explicat que Sighet representa la infantesa -la certesa vital. És el bressoleig de la comunitat jueva, notablement present a la ciutat. Entre el yiddish i una vibrant però també conflictiva vida jueva, Wiesel va desplegar un món que aviat es convertiria en un miratge. El seu pare li va llegar l’impuls secular del món, de la lectura racional i l’exploració d’un nou món jueu -l’hebreu modern. De la seva mare prové una connexió essencial amb el vell món jueu de l’observança jueva, l’estudi i el corrent del judaisme hassídic de Vizhnitz. No debades, si d’alguna cosa bullia Sighet era d’observança jueva, d’estudi, de rabins i de hassídics.
La solució final dels nazis va suposar la fi de Sighet. La comunitat va desaparèixer, tots els seus membres, un a un, van desfilar vers els combois ferroviaris cap a Auschwitz. Les certituds, fins i tot les banalitats del vell món jueu de Sighet, es van esvair en qüestió de dies. Era el 1944 i el gran Reich alemany havia envaït l’antic aliat hongarès.
La transformació del jueu a Auschwitz suposa la brutalització essencial de l’existència. El mer acte administratiu mena a la mort aquells veïns, la mare. Els sentiments més bestials sorgeixen en aquella nit: el desig de la mort del pare, que suposava una càrrega feixuga per a la supervivència pròpia de Wiesel. És la impotència davant la mort, l’extermini, la injustícia; i alhora la seva acceptació plena com a quotidianitat, normalitat. La pèrdua absoluta d’humanitat, tanmateix, no significa -en paraules de Wiesel- haver de rebel·lar-se contra l’observança del Sàbat. Cada benedicció pot perdre tot el seu sentit: pot ser alhora mecanicisme, pregària esperançada, o maledicció contra un Etern absent, pervers, sinistre -tant li fa. Són les incessants i implacables preguntes sense resposta, l’esfondrament de tota certitud en la dialèctica de la nit.
Si Wiesel va sobreviure, va ser perquè havia de testimoniar, recordar, preservar i construir la memòria de la nit. Però la postguerra europea volia oblidar. I ràpid. Són quinze anys de plom. Wiesel acaba a París. Ningú vol saber, ningú vol parlar. Primo Levi, un dels altres supervivents que havien de testimoniar, ja escrivia sobre Auschwitz amb el seu Se questo è un uomo de 1947. O Paul Celan el 1948 amb el seu poemari Der Sand aus den Urnen. El 1955 Wiesel va emprendre el testimoniatge que mai deixaria amb el seu La nuit. Ignorat pels temps de silenci d’aquella postguerra, el judici d’Eichmann a Jerusalem va trencar-lo. La versió anglesa de 1960, Night, va suposar el camí de debò per pensar i escriure després d’Auschwitz que avui tenim.
La parada final de Wiesel va ser Nova York, un dels dos nous mons del jueu després d’Auschwitz -els Estats Units i Israel. La seva missió ha estat incessant. En la dialèctica de la nit ha estat un dels artífexs de la memòria mundial de l’Holocaust amb una llarga llista d’iniciatives. El seu sentit de justícia l’ha dut a denunciar des de l’apartheid sud-africà fins al Darfur, passant per Bòsnia o Cambodja. A Nova York, Wiesel va retrobar trossos de Sighet i Auschwitz. El gran rebbe hassídic de la dinastia Satmar, Yoel Teitelbaum, o un dels grans rabins de postguerra, David Weiss Halivni representen aquest viatge de Sighet a Nova York, passant per la dialèctica de la nit i les seves múltiples respostes.
Wiesel va ser una de les grans veus del jueu del segle XX, a cavall entre el món racional, la vivència hassídica, i l’estudi de la Torah -de les noves Babilònies a la Terra d’Israel. Wiesel no ho pot ni destriar, ni separar: són aspectes essencials en el jueu. En la dialèctica de la nit -com en el judaisme- no existeix ni el jueu secular, ni el mal dit jueu religiós: només hi ha el jueu. En la dimensió de la seva humanitat, de la seva lluita ambivalent amb la divinitat, de la seva capacitat per pensar i escriure després d’Auschwitz, Wiesel ha estat no solament el millor representant de què és un jueu, sinó de què és un home.
