Ni Grècia, ni Islàndia, ni Irlanda. D'aquí un temps hi haurà un petit lloc a la Terra que sortirà als llibres d'història com l'indret del món on es van cometre més atrocitats i salvatjades per metre quadrat en els anys de la bombolla. És una extensió de territori relativament petita, entre Vinaròs i el Pilar de la Foradada, que al tancament d'aquesta edició encara es deia Comunitat Valenciana, a l'espera de ser intervinguda no se sap si per l'estat espanyol o directament per la policia. Els seus soferts habitants han aguantat de tot: aeroports sense avions, projectes mastodòntics com la Ciutat de les Arts amb edificis sencers inutilitzats, Grans Premis de Fórmula 1 pagats per tots en circuits urbans impossibles, i tota mena d'obres absurdes, inútils i grotesques pensades només com una forma de comprar el vot de la gent a càrrec de l'erari públic. Però el gran desfalc ha estat el més invisible: una corrupció salvatge i profunda, en què els vestits del president han estat tan sols la punta de l'iceberg del deliri més gran que deu haver viscut mai una democràcia, si és que aquest nom noble pot servir per qualificar totes aquestes pràctiques bananeres. Hi ha hagut bosses de mà de luxe enviades a l'alcaldessa de torn, cotxes i joies amunt i avall, comissions múltiples i desviament de fons constants, tot patrocinat pel contribuent. En aquestes olimpíades de la corrupció en què manades d'acomplexats somiaven a dur una vida de nou-rics, potser la disputada medalla d'or se l'endú Emarsa, una societat aparentment innòcua participada per 17 ajuntaments, que es dedicava a gestionar, literalment i metafòricament, les clavegueres. Aquí es van pagar viatges i sopars als millors restaurants, es van comprar joies i objectes de luxe, en un ambient de total impunitat que deixa Fèlix Millet en un mer aficionat. El que crida l'atenció és la quantitat desmesurada d'estafes en tan poc temps, que no va perpetrar un individu aïllat, ni un grup, ni tan sols una trama. Era una cultura general, implantada des de dalt i seguida fanàticament per un grapat de semifuncionaris que la suportaven.
El millor és que el partit que va crear tota la immundícia, convenientment reelegit elecció rere elecció, és ara l'encarregat de netejar-la. L'últim acudit és l'acomiadament, anunciat aquesta setmana, de més del 40% dels treballadors de les empreses públiques que ells mateixos van inflar artificialment contra tot criteri. ¿S'enrecorden quan se'ns deia aquella burla que València era l'autonomia que creava més riquesa? El monstre ha canviat la cara dels que manen, però ha trobat la manera de perpetuar-se: els que van organitzar l'orgia del lladrocini, ara criden a l'ordre, en un dels exercicis de cinisme més bèsties que es recorden.
En tot aquest podriment sicilià, en què els jutjats van mig tapant les vergonyes dels de dalt a la manera de la Cosa Nostra, encara queda una esperança. No sembla que tothom estigui disposat a deixar-se ofegar per tota aquesta porqueria. Les samarretes de Mònica Oltra han servit per denunciar les primeres esquerdes de tot l'entramat. Tard o d'hora, caurà l'edifici.