El 23 de gener de 2013, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució en la qual es definia que Catalunya, “per raons de legitimitat democràtica”, té el “caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Encara que el Tribunal Constitucional va ser molt taxatiu en contra del concepte “sobirà” -en una interessant sentència que, malgrat tot, reconeix que el dret a decidir no és un impossible polític, com afirmen alguns juristes com el constitucionalista Rubio Llorente-, el valor simbòlic d’aquesta resolució és elevat perquè, per primer cop, els representants democràtics del país van expressar la voluntat de convertir Catalunya en un subjecte amb capacitat per decidir el seu futur en llibertat.
Aquest fet té com a principal antecedent la sentència de l’Estatut de 2010, quan es tanca un llarg cicle de 150 anys en què el catalanisme polític reclamava més autogovern i canviar Espanya des del pluralisme. Des del “salvar” Espanya del bisbe Torres i Bages, del “modernitzar-la” de caràcter progressista d’Almirall, fins a la proposta de “federalisme asimètric” de Pasqual Maragall. La nova centralitat del catalanisme, que se situa avui en el terreny sobiranista, se singularitza per la reclamació del dret a l’autodeterminació, adormit, no reclamat durant el pacte constitucional.
El Pacte Nacional pel Dret a Decidir simbolitza aquesta decisió ferma, no espúria, col·lectiva, de poder exercir la sobirania a través d’un referèndum o consulta. Sindicats, pagesos, federacions de pares i mares, tercer sector, entitats ben diverses, ANC i Òmnium, molts ajuntaments i els partits polítics -CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i una part del socialisme català representat per Avancem, Nova Esquerra Catalana i Moviment Catalunya- estan a favor avui de l’objectiu irrenunciable de la consulta. En aquest sentit, cal esperar que el 9-N es tradueixi en una nova jornada de mobilització que faci explícita aquesta majoria, davant de la reiterada negativa del govern espanyol a negociar. Malgrat les darreres notícies, el més lògic és que aquesta jornada es pugui celebrar, encara que sigui via recollida de signatures, emparant-nos en la legislació vigent i en la mateixa llibertat d’expressió i de participació política.
En aquest context, creiem que podem compartir camí els independentistes que ho són per convenciment, els que s’hi han tornat per cansament i decepció amb l’Estat i els que -com nosaltres plantegem aquí- deixem la porta oberta a un nou pacte de sobiranies posterior entre la futura Catalunya estat i l’estat espanyol. El mateix Salmond demanava la independència d’Escòcia amb un pacte de tipus confederatiu a posteriori, compartint amb el Regne Unit monarquia, moneda, política internacional entorn de la Commonwealth i acords en relació al petroli i a la pertinença a la Unió Europea. Aquests plantejaments s’acosten a les tesis de Rovira i Virgili, que parlava d’un “federalisme nacional al qual corresponen les amples formes confederatives”, que “serveix per a unir nacions”; semblant també a la fórmula que va utilitzar Francesc Macià l’any 1931, en què va proclamar la República Catalana afegint que “amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”. És a dir, un sí-sí amb voluntat de pacte i d’entesa posterior. Potser quelcom semblant a un Benelux a la ibèrica.
Herrero de Miñón, un dels pares de la Constitució, defensa la reforma de la disposició addicional primera de la carta magna que transformi Espanya en una confederació de nacions i atorgui a Catalunya -i també a Euskadi-, a la pràctica, l’estatus d’estat associat. Sembla raonable, doncs, que en un món d’interdependències creixents hi hagi certes competències que puguem compartir amb l’estat espanyol -com proposava Salmond en el cas d’Escòcia-, alhora que Catalunya hauria de participar activament en la construcció d’una nova Europa en el marc de l’Euroregió Pirineus Mediterrània -els Països Catalans del segle XXI- com a alternativa a uns estats nació clàssics que cada vegada tenen menys poder.
De moment, i negades les consultes acordades, el camí és esperar els resultats de participació del 9-N. I si no hi hagués resposta per part de l’Estat, en algun moment seran necessàries unes eleccions que permetin comptar el nombre de persones que volen que Catalunya sigui un estat independent, i que donessin el mandat al nou govern de negociar un referèndum -com va prometre Salmond quan es van presentar a les eleccions a Escòcia- o directament la independència. La quarta via que hem esbossat breument, si no hi ha reacció estatal, només serà possible quan una majoria de catalans i de catalanes hagin optat pel sí-sí, i Espanya es vegi forçada, per la pressió interna i externa -europea i internacional-, a negociar les condicions d’un nou ordre polític a la Península. Caldrà encetar un període de diàleg per imperatiu democràtic, que serà el camí polític impulsat per la força de les majories i de la tenacitat, un camí polític avui negat pel govern espanyol.
Proposem, doncs, una opció a considerar entre l’autonomisme recentralitzador de PP, UPyD i C’s, la independència de CDC i ERC i el federalisme de Granada de PSC i PSOE. Una quarta via que sàpiga expressar els anhels d’emancipació i de sobirania de la majoria de catalans i de catalanes, situant-nos, però, en un un context de sobiranies compartides dins de la Unió Europea i en un món globalitzat.