“Sí que es pot”

El cap de setmana del pacte d’esquerres, el cap de setmana en què el partit del “sí que es pot” arribarà al govern, l’Espanyol també ha demostrat que a vegades l’impossible és possible. Un empat amb gust de victòria pel minut en què es va aconseguir i per la dramàtica situació en la classificació.

Aquest equip està viu. Amb respiració assistida, intubat, però viu. I després del derbi podem iniciar un pla de recuperació. En el qual no podem oblidar la necessitat de fitxatges, començant per la recuperació d’alguns jugadors de la plantilla dels quals durant la primera volta hem tingut ben poques notícies.

Som l’Espanyol, estem acostumats a patir i no ens rendim. I hem trobat el nostre entrenador. ADN perico: va celebrar els gols amb i com nosaltres. I va començar a aprendre a viure els arbitratges d’un derbi des del costat de la víctima. El Pitu, després del que va passar ahir ja em permeto la familiaritat, aposta per un joc senzill i comprensible. Fill del sentit comú. Potser els jugadors no aniran més enllà de les seves possibilitats, però tenim garantit que les exploraran al màxim. Pocs invents, perquè la cosa no està per a invents.

El partit d’ahir era un partit per guanyar-lo. Però el vertigen del resultat favorable a la mitja part -el que teníem els seguidors quan comentàvem la primera part entre passadissos- també va ser el dels jugadors. Aquell pensament màgic del desig que el temps passi ràpid i acabem amb l’1-0. I la màgia es va acabar encara més ràpidament. Dos gols i a casa, vam pensar tots. Doncs no. Wu Lei, el mateix de qui vaig dir al meu amic que s’estrenava a Cornellà “Aquest, res, no marca mai”, em va tornar a fer feliç fent-me quedar com un ignorant. Com aquell dia de la Reial, l’últim que vam ser feliços al nostre camp.

Però tot està per fer i etc. El derbi contra el Barça ha de ser la palanca del canvi que ens porti a la salvació. Creiem en el Pitu i creiem en Arquimedes. I no podem baixar a Segona Divisió: encara tenim pendent guanyar un derbi.