Diplomàcia màxima per evitar la guerra amb l’Iran
El 7 de juliol l’Iran va anunciar que havia superat el límit d’enriquiment d’urani –el 3,67% de puresa necessària per a la generació d’electricitat– especificat en l’acord nuclear del 2015 amb els Estats Units i altres potències internacionals. I el país ha amenaçat d’anar més enllà encara. Hassan Rouhani, president de l'Iran, ja havia advertit el 3 de juliol que l’Iran enriquiria urani fins als “nivells que necessités”. En resposta, l’administració Trump va assegurar que continuaria amb la seva política de “pressió màxima” en forma de sancions econòmiques estrictes fins que l’Iran frenés "les seves ambicions nuclears i la seva conducta malèfica”.
Com a ciutadanes dels Estats Units i l’Iran que hem dedicat la nostra vida a la recerca de la pau, estem profundament preocupades per l’escalada de les tensions entre els nostres països. La política de pressió màxima de l’administració Trump ens ha portat a un pas de l’enfrontament armat i ha inflamat encara més la regió del Golf. Tot i que Teheran està lluny de produir una arma nuclear, el no acord amb Washington podria portar-lo a aplicar el programa nuclear de manera més agressiva. I això podria establir un precedent global perillós, que podria provocar una proliferació no regulada d’armes nuclears.
Cal que Washington i Teheran rebaixin immediatament la tensió a través de la màxima diplomàcia, amb el suport d’altres signataris de l’acord nuclear, i comencin a traçar els termes d’un pacte que sigui adequat per a tots dos. L’Iran vol que se li aixequin les sancions econòmiques. Els Estats Units volen, com a mínim, garantir que l’Iran no adquirirà armes nuclears. El sentit comú dicta que els Estats Units i l’Iran s'han de comprometre a arribar a un acord que abordi aquestes preocupacions mútues.
El 3 de juliol Rouhani va deixar clar que les mesures de Teheran eren totalment reversibles: “Totes les nostres accions es poden tirar enrere en el termini d’una hora”. És una afirmació que indica la voluntat de negociar. Les declaracions d’aquest tipus ofereixen una oportunitat única en la resolució de conflictes i cal treballar-hi immediatament a través d’un compromís diplomàtic expert i raonable. Els Estats Units poden correspondre-hi mitjançant el compromís de dialogar. Buscar la màxima pressió portarà l’Iran a accentuar la seva “conducta malèfica” a l’Iraq, el Iemen i Síria. Hi ha massa en joc i cal fer aquests passos preventius de seguida.
A l’interior de l’Iran, un conflicte intensificat amb els Estats Units incentivarà encara més la dura posició de Teheran respecte als defensors dels drets humans, que seran titllats de terroristes i traïdors. Teheran ja ha condemnat l’advocada dels drets humans Nasrin Sotoudeh a 38 anys i sis mesos de presó i a 148 fuetades després de dos judicis injustos. Narges Mohammadi, vicepresidenta del Centre per als Defensors dels Drets Humans, ha sigut condemnada a 21 anys de presó pels seus esforços per fer avançar els drets humans a l’Iran. Aquestes activistes han suportat la repressió per haver reclamat que es respectin els seus drets humans fonamentals. Quan les tensions amb els Estats Units creixen, Teheran reprimeix amb més força els defensors dels drets humans per no semblar tou amb les persones a qui acusen de conspirar amb els Estats Units i promoure “ideals occidentals”.
Un enfrontament militar no només posaria en perill els que lluiten per la llibertat i la democràcia, sinó que també perjudicaria l’economia iraniana, que ja està en condicions precàries a causa de les sancions nord-americanes. Els iranians es veuen profundament afectats per una moneda que ha perdut el 60% del seu valor des que es van imposar les sancions, i de retruc per un atur i un cost de la vida creixents. El preu dels aliments s’ha disparat, cosa que ha fet que la carn i les verdures siguin inaccessibles per a la gent del carrer. Mentrestant, els cercles més propers al règim es beneficien de la corrupció alimentada per les sancions.
Més enllà de les fronteres iranianes, un conflicte entre els Estats Units i l’Iran arrossegarà Israel, l’Iraq, l’Aràbia Saudita, el Iemen i Síria i farà que la regió del golf Pèrsic, ja prou polaritzada, entri en una dinàmica encara més perillosa. Entre tots els països de la regió, el Iemen és el que s’enfronta a una crisi humanitària més greu, i continua sent el camp de batalla entre els rebels houthis, que tenen el suport de l’Iran, i la coalició saudita i americana. Una escalada de les tensions entre els Estats Units i l’Iran posarà en perill el procés de pau del Iemen i podria afectar l’obertura dels ports del mar Roig i l'arribada dels fluxos d’ajuda enviats al Iemen.
Per als nord-americans els costos també són elevats. Fa anys que l’Iran es prepara per atacar les forces nord-americanes a l’Orient Mitjà com a part de la seva estratègia d’autodefensa. Teheran té una bateria de míssils àgil i sofisticada i està ben equipat per desafiar els interessos nord-americans i els seus aliats a la regió. Els ciutadans de l’Iran, el Iemen i els Estats Units, la majoria dels quals són dones i nens, pagarien el cost més alt d’aquest conflicte evitable.
És hora que Washington i Teheran recuperin el sentit comú i es comprometin a actuar tenint en compte la ciutadania i amb la màxima diplomàcia, que és el camí que protegeix el fràgil equilibri entre els nostres països. La crida a la pau a la regió no ha sigut mai tan urgent i els riscos no han sigut mai tan grans.
Copyright The New York Times
Traducció: Marc Rubió Rodon