Les prioritats del desconfinament educatiu
Fa pocs dies el conseller d’Educació, Josep Bargalló, anunciava –sense entrar en detalls– un pla de desconfinament educatiu esglaonat. El sentit comú permet entendre perfectament la progressivitat del retorn a l’escola i l’ordenació d’aquest retorn per etapes educatives i territoris. És lògic que es plantegi escolaritzar primer l’alumnat de certa edat que permet treballar amb més distància social i, potser, fer-ho abans en àrees de menys densitat poblacional. Crida l'atenció, però, que en la seva compareixença el conseller no fes esment d’altres dimensions de caràcter més educatiu que poden ser decisives a l'hora de dissenyar el retorn a l'escola.
Són dues les omissions més significatives en aquest sentit: l’alumnat que es troba a les portes d’una transició educativa i aquell que, per diferents circumstàncies, presenta una situació de més vulnerabilitat educativa i social. Comptem amb abundant evidència empírica per justificar que aquests dos grups tinguin una clara prioritat d’escolarització. Les transicions educatives poden marcar l’accés a itineraris de possibilitats o, per contra, configurar-se com a obstacles en el camí d’alguns alumnes. La proximitat i l’acompanyament a les portes d’aquestes eleccions educatives o laborals són elements clau que expliquen trajectòries d’èxit o fracàs. El final de la secundària obligatòria és, sens dubte, el moment més important, però ho són també els passos entre itineraris professionals o el final del batxillerat. La manca d’orientació i suport en aquest precís moment pot tenir costos personals i socials molt alts, difícilment assumibles per cap sistema educatiu basat en la igualtat d’oportunitats.
El segon col·lectiu prioritari d’escolarització hauria de ser l’alumnat socialment i educativament més vulnerable, al qual la pandèmia ha deixat en una situació d’extrema fragilitat. Fa pocs dies llegíem que fins i tot un govern conservador com el del Regne Unit s’està plantejant mantenir l’obligatorietat d’escolarització per a l’alumnat més vulnerable, després de constatar que els recursos educatius que se’ls ha posat a disposició arriben a poc més del 5% d’aquest alumnat, malgrat que el professorat hagi fet milers de trucades per intentar mantenir-hi el contacte educatiu. És més que comprensible que famílies colpejades per la pobresa i la vulnerabilitat no puguin respondre en aquests moments a les necessitats educatives i d’aprenentatge dels seus fills i filles. La precarietat econòmica, social i emocional causada per la pandèmia deixa desprotegits aquests infants de manera extrema.
La bretxa digital és, sens dubte, un bon indicador (en cap cas l’únic) de l’alumnat amb més dificultats per continuar amb el seu aprenentatge. El mateix departament ha estimat en més de 50.000 el nombre d’infants sense connectivitat. A la manca de connectivitat s'hi suma també un nombre elevat d’infants en llars amb menys d’un dispositiu per persona i l’alumnat que pateix la bretxa digital associada a la capacitat d’ús de la tecnologia. Els resultats d’una enquesta sobre l’aprenentatge en confinament que vàrem llançar la segona setmana de tancament escolar evidencien pràctiques molt dispars entre les famílies pel que fa al suport a l’estudi i a l’aprenentatge informal. Les possibilitats de substitució (o acompanyament) de la tasca docent són marcadament desiguals en funció de les condicions objectives de confinament (espai, tecnologia, situació laboral o recursos culturals familiars). Hi ha infants pel quals tant la pèrdua de competències bàsiques com el cost emocional de la pandèmia seran molt superiors a d’altres, i que s’han d’atendre de manera prioritària durant el confinament i, sobretot, després del confinament. Cal que siguin els primers a tornar a l’escola, i que ho facin tan aviat com sigui possible.
