Shakespeare, ¿sí o no? (1964)
Peces històriques
De l’article de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) publicat a Destino (30-V-1964) a propòsit del 400è aniversari de William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 1564-1616). Traducció pròpia. La passada primavera va fer 460 anys del naixement d’aquest dramaturg, poeta i actor anglès del qual es recorda cada cop més la frase següent de la seva tragèdia El rei Lear: “És el mal d’aquests temps: els bojos guien els cecs”.
[...] És molt agradable parlar de Shakespeare. El seu nom ens porta a una època i a uns tipus de major salut mental, de major equilibri literari, de valor infinitament major que els de l’època present. Van ser contemporanis de Shakespeare, Montaigne, Velázquez, Tiziano, Paolo Veronese, Fray Luis de León, que va ser empresonat per la Inquisició per haver traduït el Càntic dels Càntics, Tycho Brahe, Kepler, Fray Bartolomé de las Casas, Sant Vicenç de Paül, Ben Johnson... La grandesa d’aquests homes és que la ficció asfixiant i formal del barroc no els hi va fer cap efecte. Shakespeare va guanyar diners com actor i com dramaturg, va ser copropietari si més no de dos teatres a Londres -el “Blackfriars” i el “Globe”-, va casar molt bé a les seves dues filles, no és indispensable parlar d’ell com d’un poeta maleït, infecta morbidesa sentimental en la qual ha caigut el nostre segle, va plagiar amb abundor, com correspon a un escriptor tan gran, i tot el que va tocar ho va convertir en prodigi i no va publicar, en vida, res del que va escriure pel teatre, retirant-se al seu poble tan bon punt va guanyar prou diners per fer una vida agradable i obscura amb la seva família i els seus amics. Mai no s’ha esclarit si va ser catòlic o si va pertànyer a la religió reformada. El lector creurà probablement que això que acabo d’escriure sobre els plagis de Shakespeare és un exabrupte excessiu. És la veritat pura i simple. El gran poeta encara va formar part d’un mon en el qual el plagi era una cosa normal i corrent, com sempre s’havia cregut. En el sistema de la hipocresia literària d’avui en dia es defensa tot el contrari, malgrat que el plagi és universal, indecent i d’ínfima categoria. L’anomenada originalitat no ha donat pas el més petit resultat. És una il·lusió creada per la precarietat informativa. Potser tenia algun sentit plagiar a Shakespeare. Ara es plagia a Don Nadie. És grotesc. La glòria de Shakespeare ha tingut els seus moments. Sovint s’ha enfosquit, en altres moments ha brillat d’una manera enlluernadora. Quan la societat entra en la moda de la ficció, del melindro i la cursileria, Shakespeare desapareix. Quan la societat és més vital, i més directa, el gran poeta puja al punt més alt. En les seves Cartes d’Anglaterra Voltaire presenta l’autor del Rei Lear gairebé com un salvatge ignorant de les regles. El teatre de Voltaire és un soporífer total. El de Shakespeare produeix una fascinació immensa. [...] El teatre de Shakespeare està basat en la dialèctica dels sentiments humans. És un teatre que a vegades és una mica confús -encara que la vida ho sigui més, constantment-. Alguns caràcters de personatges de les seves obres són les peces de més profunditat humana que han existit. El Rei Lear, Macbeth, Hamlet, contenen caràcters aterradors: el bo i el dolent -l’etern- de la vida.
