Shakespeare i el bon gust (1925)
Peces històriques
De l’article de Joan Crexells (Barcelona, 1896-1926) que va sortir a La Publicitat (2-IV-1925) avui fa un segle. És una de les poques incursions de Crexells en l’articulisme literari i en registres d’estil desimbolt. Era un eminent capdavanter en la modernització del periodisme català en els anys d’entreguerres. Humanista, economista, filòsof, periodista, Crexells va ser un geni malaguanyat als 30 anys a causa d’una mala praxi mèdica.
En un periòdic de la nit d'aquells que tot sovint van a tres quarts de quinze, un crític teatral recomana a l'actor que fa el Shylock d’El marxant de Venècia, al Romea, que no afini el ganivet de tallar la carn d'Antonio a la sola de la sabata, car això –diu– és groller i inadmissible. I amb un aplom que voreja els límits de la barra assegura que Shakespeare no parla de la sola de la sabata, sinó simplement de cuiro i que aquest cuiro pot ésser portat al tribunal com ho ha estat la balança. En efecte, el text anglès diu: “Not on thy sole, but on thy soul, harsh Jew, thou makest thy knife keen”. Morera i Galicia tradueix: “No en la sola, en ton cor, jueu feréstec, afines ton coltell”. La traducció és exacta, amb la diferència que el mot "soul", literalment, és “ànima”, però, el traductor, per raons estilístiques que crec comprendre, el tradueix per "cor". És a dir, que Shakespeare parla literalment de "sola". El lector es farà càrrec, essent les coses així, que tinc una certa justificació per usar els mots "barra" i "tres quarts de quinze", no gaire corrents en els meus articles. Realment: o ara, o mai. L'autor del comentari sembla voler dir que l'afinar un coltell que ha de tallar carn humana a la sola d'una sabata, és una cosa massa forta perquè Shakespeare ho faci fer. Sembla que ho troba de molt mal gust. I això planteja la qüestió del bon gust de Shakespeare i del dret amb què es pot mesurar Shakespeare pel seu bon gust. Voltaire ja el trobava d'un gust detestable. Diu del poeta anglès que era un geni, certament, però, "sans la moindre étincelle de bon gout". Llegeixi's, per exemple, l’escena del ball a casa de Capulet al Romeu i Julieta, i es veurà que la invitació del vell Capulet a ballar consisteix a dir que el que no balli serà senyal que té durícies als peus. O bé, llegeixi's la primera escena del mateix Romeu, on la provocació per part dels servents dels Capulets consisteix a mamar-se el dit. O els comentaris sobre els efectes de la beguda a l'escena tercera de l'acte II del Macbeth, o la manera com Yago comunica a Bratantio que Otel·lo està amb Desdèmona, a la primera escena de l’acte I de l’Otel·lo. Voltaire s'escandalitzava amb raó de coses així. Mesurat en el bon gust, Shakespeare resulta més aviat més inferior. Un Benavente qualsevol, dels molts que circulen, té més bon gust que Shakespeare. Però, és que Shakespeare s’ha de mesurar pel bon gust? Jo crec que Shakespeare és un d'aquells casos on totes les regles formals fallen. És el geni que imposa a la producció les seves pròpies lleis, les quals no són aplicables a cap altra producció. Tots els atacs contra el mal gust de Shakespeare, contra la seva tècnica teatral, contra l'absurditat d'algunes de les seves situacions, deuen ésser justificats. Però, per damunt de totes aquestes petiteses, hi ha una cosa en l'obra de Shakespeare: i és la grandesa i l'autenticitat dels moments anímics dels seus personatges, els sentiments sota el domini dels quals viu la Humanitat. En aquestes condicions és evident que aplicar les normes del bon gust a Shakespeare és com voler mesurar el valor de Napoleó examinant si anava ben vestit.
