La SGAE i els drets d'autor
La doble notícia de la renovació continuista de la junta de la SGAE i la detenció d'una part de la cúpula directiva encapçalada per Teddy Bautista exigeix una reflexió crítica i ponderada sobre el model de remuneració d'autors i editors, i sobre l'actuació del govern central i les entitats de gestió durant aquests darrers anys. ¿Estem només davant d'un presumpte desviament de fons realitzat per certs dirigents de la SGAE, cosa que afecta sobretot el patrimoni dels socis i la imatge de l'entitat? ¿O el fet que l'actuació ordenada per l'Audiència Nacional sigui fruit de la denúncia interposada inicialment per associacions d'internautes capgira la relació de forces entre defensors i contraris del model de remuneració proposat pel govern i la indústria cultural?
En tot procés judicial cal deixar treballar els investigadors i defensar la presumpció d'innocència dels encausats. Però el govern central té una alta responsabilitat en tot aquest afer. El ministeri de Cultura té l'obligació legal de tutelar el bon funcionament de les entitats de gestió col·lectiva. El fet que la denúncia a la fiscalia no provingui de l'ens encarregat de la tutela sinó d'entitats externes posa en evidència les deficiències d'aquesta funció. Per desgràcia, l'actual model administratiu ha demostrat a bastament la seva incapacitat per controlar els desviaments de fons (recordeu el cas Millet) pagant justos per pecadors amb una burocràcia creixent i totalment ineficient. Si a aquest fet s'hi suma la total coincidència de discurs entre el ministeri i les entitats de gestió, és lògic que l'opinió pública tingui la sensació de connivència institucional. L'actual govern ha apostat clarament per la tesi defensada per bona part de la indústria i les societats de gestió i en contra dels internautes i l'opinió pública majoritària. Aquest és el camí seguit per quasi tots els governs dels països desenvolupats, encapçalats pels Estats Units i França, donat el paper clau de la propietat intel·lectual en l'actual model econòmic post-industrial.
Ningú amb dos dits de seny hauria de qüestionar la necessitat de trobar models més justos de negoci i de remuneració dels creadors i les empreses culturals. Models que la revolució digital ha capgirat totalment. Cal tenir en compte que la majoria de creadors no poden viure de la seva obra ja que els seus llibres, discs, produccions escèniques o pel·lícules no aconsegueixen ser rendibles.
Aquest és un sector amb un elevadíssim risc professional i empresarial per a artistes i emprenedors. No és just que quan s'assoleix l'èxit, els seus autors i editors no rebin una compensació econòmica equitativa. En especial quan altres se'n beneficien de forma directa o indirecta. ¿Com es financen les webs de descàrrega de sèries, films i música si no a través de la publicitat associada als grans èxits? ¿Per què les telefòniques tenen tants clients de banda ampla? ¿Per què la gent compra al top manta sense pensar en la doble explotació a creadors i a immigrants irregulars generada per la pirateria?
Hem d'exigir transparència i acabar amb la hipocresia dels diversos agents beneficiats per un model pervers. Per un cantó, la SGAE ha actuat de forma prepotent i poc transparent, cosa que l'ha portat -més enllà de l'actual causa judicial- a ser l'entitat més impopular del país. La seva voracitat aconseguint canvis legislatius draconians, el model intern de gestió o la remuneració dels seus executius no hi ajuda.
Però tampoc els beneficiaris del procés de digitalització de continguts (operadors de telefonia o internet, internautes i compradors del top manta ) fan el mínim esforç per acordar un sistema just de remuneració a la creació i a la producció cultural. La responsabilitat principal recau en el govern, però tota la societat és coresponsable d'un estat de coses que afebleix la nostra indústria cultural i la seva competitivitat interna i externa. Cal buscar un model més eficient que permeti als seus protagonistes i al conjunt de la societat beneficiar-se d'unes tecnologies que democratitzen l'accés a la cultura.