Sexe, abús de poder i empatia
Al’escena del film hi veiem un fotògraf i dues joves models que estan buscant l’oportunitat d’entrar en el món de la moda. Des d’una superioritat sense fonament plausible, el fotògraf les comença a despullar mentre elles dues es revolten en una lluita ambigua i dolorosa. Ambigua perquè la seva resistència aviat deixa pas a la complaença sense que s’entrevegi cap gest d’empatia cinematogràfica amb aquests personatges. Dolorosa perquè la complaença, en el context descrit, té a veure amb el poder i els seus abusos, i amb el dibuix d’unes relacions humanes sotmeses a una jerarquia feridora que empeny els personatges a acceptar una situació inacceptable.
La seqüència pertany al film Blow up (1966), de Michelangelo Antonioni, i aquests dies, arran del cas dels abusos destapats a l’Institut del Teatre de Barcelona, la violència insuportable filmada pel cineasta italià m’hi ressona fortament, així com l’article de la teòrica fílmica francesa Laure Murat publicat el 2017 al rotatiu Libération en el qual feia una crida a fer una relectura de les grans obres mestres de la història del cinema fent precisament referència al sexisme i la misogínia descrita en aquest film. A “Blow up: Revu et inacceptable ”, Murat explicava que havia revist la pel·lícula vint-i-cinc anys més tard del primer visionat i que, més enllà dels valors intrínsecament cinematogràfics que sens dubte té aquest film, s’adonava que ella mateixa havia passat per alt la gratuïtat, la naturalització i la legitimació de la violència verbal, psicològica i física amb la qual es tracten els personatges femenins.
La confessió de Murat i la constatació que la seva mirada ha evolucionat amb els anys és una de les claus per caminar cap a l’erradicació dels diferents tipus de maltractament i abusos, tant en la seva representació en forma de ficció audiovisual com a la vida real mateixa. Malgrat que en l’era del Me Too segueixen predominant formes de representació de la violència ancorades en la inconsciència, és cert que algunes propostes audiovisuals, minoritàries, mostren una certa obertura cap a una consciència alliberadora fent un tractament complex al voltant de les relacions de maltractament i la manera com es donen, així com dels contextos i els motius que les perpetuen. La celebrada sèrie de la HBO I may destroy you, per exemple, indaga i qüestiona els límits del consentiment sexual posant sobre la taula els matisos i la subtilesa amb què un acte sexual aparentment consentit pot convertir-se en una agressió. Una altra sèrie, The Morning Show, d’Apple TV, dibuixa un personatge masculí amb altes cotes de poder que és acusat d’assetjament i abús sexual per una companya de feina, per descomptat, situada per sota seu en la jerarquia professional. El més rellevant de la situació d’abús descrita és que, malgrat que no hi ha violència, intimidació o ús de la força i, per tant, legalment és una relació consentida, el personatge femení no hi accedeix de forma lliure sinó que se sent obligada a acceptar les insinuacions i les proposicions sexuals perquè la seva posició d’inferioritat pot comprometre el seu lloc de treball. Justament és en l’ambigüitat que l’abús de poder causa més estralls.
La sèrie m’ha fet recordar una entrevista publicada en aquest diari a la cineasta Alexe Poukine, autora del documental Sans frapper. En aquesta pel·lícula, Poukine rescata el diari personal d’una noia que va patir una situació d’abús sexual continuada per part d’una persona propera del seu entorn en una situació similar a la descrita a The Morning Show. Poukine explicava que diversos homes s’havien posat en contacte amb ella després d’haver vist el documental per dir-li que els havia fet adonar que potser havien abusat sexualment d’algú en el passat. La dada em sembla altament reveladora i ens mostra tota la feina de conscienciació que queda per fer. És el que utilitza el personatge masculí de The Morning Show per defensar-se: “Tota la vida els homes han utilitzat el seu prestigi per atraure les dones”. I és el mateix que pregona l’eslògan del film Test pattern, de Shatara Michelle Ford, al voltant de la violació d’un noia negra: “Tot té a veure amb el sexe, menys el sexe, que té a veure amb el poder”. Però és evident que no hauria de ser així. Pel que fa a aquesta qüestió, Poukine apunta el que considero el node central del problema: ¿no és aterridor que existeixin persones capaces de practicar sexe amb un cos que, en realitat, no desitja estar amb elles? ¿Que ni tan sols siguin capaces d’adonar-se que aquest cos no vibra, que està paralitzat o, fins i tot, en estat de xoc? ¿Com i per què han arribat aquestes persones a viure desproveïdes del seu sentit de l’empatia? Potser és per aquí que hauríem de començar.