És comprensible que ens enutgi veure que els polítics espanyols i els seus partits, malgrat les seves grans rivalitats, quan es tracta de qüestions d’estat es posen ràpidament d’acord, mentre que aquí passa just el contrari. Els catalans, com més rellevant és el desafiament, com més afecta el nucli mateix de la nació i la seva existència, més incapacitat mostrem per a l’avinença. I si bé això ha estat una constant històrica, d’ençà del Primer d’Octubre de 2017, és una permanent constatació, extremadament dolorosa i profundament decebedora.
HO ACABEM de constatar, altra vegada, quan tot i l’extrema gravetat del cas dels espionatges indiscriminats a persones vinculades a l’independentisme, els partits espanyols, inclòs el PSC, de seguida s’han posat d’acord a justificar-los i a no deixar que s’investiguin ni parlamentàriament ni judicialment. “I què vol que faci un país, un govern...”, deia la ministra Margarita Robles, que aquests dies vessa patriotisme desbocat en cada declaració pública. “Són coses que passen”, deia l’exministre i aspirant a president de la Generalitat, Salvador Illa, amb aquella cara de “i a mi què m’explica!”, relativitzant la gravetat de l’afer. Tenen raó: ells només són peces al servei d’un Estat que defensa els interessos de la sacrosanta unitat de la pàtria. Entretant, ni els mateixos espiats catalans, asseguts a la mateixa taula però mirant-se de cua d’ull, no eren capaços d’una resposta comuna...
LA PREGUNTA, doncs, és per què Espanya respon amb tanta unanimitat patriòtica mentre aquí no som capaços de posar el país per damunt de les pròpies diferències. I la resposta, des del meu punt de vista, no s’ha pas de buscar ni en fatalitats històriques, ni en psicologies col·lectives, ni en incompetències individuals. L’única resposta que em sembla convincent és que a Espanya tenen un interès comú a preservar, l’Estat i tots els privilegis que se’n deriven, mentre que nosaltres només tenim un futurible incert, una promesa que caldria pagar amb un risc elevat. Encara més: amb la nostra divisió no tan sols no perdem res de concret, sinó que l’Estat ens ofereix les úniques engrunes assequibles i sense perill, i amb total ingenuïtat ens fem còmplices de la dominació.
HO DIRÉ d’una altra manera. La unitat patriòtica dels uns i la desunió nacional dels altres són la cara i la creu d’una mateixa realitat estructural ben travada. No és una qüestió de voluntats, d’intel·ligència o de lideratges. No: és el resultat d’una estructura política que determina aquesta lògica que fa forts a uns mentre debilita els altres, fins i tot al marge de les seves voluntats particulars. Fent una paràfrasi d’allò que escrivia Marx al prefaci de la seva Contribució a la crítica de l’economia política (1859), podríem dir que “en la producció política de la nostra existència, espanyols i catalans entrem inevitablement en relacions definides que són independents de la nostra voluntat”. I encara, que: “No és la consciència el que determina la nostra existència, sinó al contrari, és la nostra existència dins Espanya allò que determina la nostra consciència submisa”.
JA SÉ QUE aquesta és una visió profundament determinista. Però la prefereixo a la que fa culpables les pròpies febleses personals i col·lectives de la incapacitat d’alliberar-nos de la dependència espanyola. És cert que és més difícil trencar un cercle viciós estructural que no esperar un líder que salvi la pàtria. Però el primer pas per alliberar-nos col·lectivament d’una estructura opressiva és alliberar les nostres consciències i no pas autoflagel·lar-nos tothora buscant botiflers i traïdors a cada cantonada. I el segon pas, esclar, és deixar de confiar en l’adversari, perquè ell també està determinat per la seva posició dominant, de la qual no es pot desfer apel·lant ni a concòrdies ni a la bona voluntat.
