Setmana Santa laica
Una altra conseqüència vigent dels quaranta anys de dictadura franquista és la dificultat del debat públic sobre la laïcitat. El franquisme es va autodefinir com a nacionalcatolicisme, una barreja tòxica de poder religiós i polític que tal vegada no arribava a poder ser considerada una teocràcia però que no n'estava gaire lluny. Quaranta-tants anys després de la mort del dictador, la dreta s'ha fet seva la defensa no tan sols de la religió i de les tradicions religioses, sinó també dels drets dels catòlics, mentre que l'esquerra s'ha enrocat en un anticlericalisme que sovint és de postal, quasi una espècie de reflex condicionat.
Aquest esquematisme, i el fet que l'Església catòlica no hagi demanat mai perdó pel seu comportament infame durant la Guerra Civil i la dictadura, han fet prosperar la convicció que anar contra “la religió” és una actitud cívica interessant –com anar contra “la política”, per exemple–, quan al capdavall es tracta d'un altre populisme. Que es tradueix en propostes que rebroten cada any per aquest temps i per Nadal, quan torna a posar-se damunt la taula la idea de buidar de sentit religiós les festes de Nadal i de Setmana Santa. Des de canviar-ne els noms i dir-ne festes “d'hivern” o “de primavera”, fins a substituir els referents tradicionals per altres de nous –que inevitablement sorgeixen amb el problema de remetre, per comparació, a aquells elements que es volen esborrar.
El laïcisme ens du a la laïcitat, que és una conquesta de les democràcies occidentals i que consisteix, precisament, en separar el poder de l'estat del poder de l'Església (atès que l'Església és el poder religiós hegemònic a Occident). Per extensió, també consisteix a separar l'ensenyament escolar de la doctrina religiosa, punt de partida imprescindible per poder pensar en qualsevol forma de cohesió social. Ara bé, és del tot cert que la religió, molt més enllà del seu contingut doctrinal, té una dimensió cultural que es troba als fonaments i l'estructura de les nostres societats. Hi ha alguna cosa més que el calendari de festius que depèn de la cultura religiosa i del seu coneixement. Sense ella no podem escoltar la música de Bach ni de Mozart, no podem mirar la pintura de Brueghel ni de Goya, no podem llegir la literatura d'André Gide ni veure el cine de Buñuel.
Una altra cosa és si decidim que tampoc ens interessa escoltar la música de Bach, mirar la pintura de Goya, llegir André Gide o veure Buñuel. Si ens deixem dur per l'adamisme, la idea que tot comença ara amb nosaltres, i que res del que hi ha hagut abans té cap interès (a la vegada, adamisme és una paraula que no s'entén sense un cert coneixement de cultura religiosa). Pel que fa al calendari de festius, el fet que a les nostres ciutats i pobles, i també a moltes cases, se segueixin mantenint les celebracions de Nadal i de Setmana Santa és –no tan paradoxalment com pugui semblar– una excel·lent manera de practicar i protegir la laïcitat i el laïcisme. Que necessiten, com tota convicció, defugir abans que res el dogmatisme.