Setmana laboral de sis dies a Grècia: un presagi?
Vaig créixer a Grècia, i un dels meus records d'infància més alegres és l'anunci que la setmana escolar (i laboral) es reduiria de sis dies a cinc. Com que també recordo que els meus compatriotes estaven igualment entusiasmats amb el canvi, em va sorprendre saber que, gràcies a una nova llei, els empresaris d'alguns sectors podran ara tornar a implementar horaris de sis dies.
Aquest canvi és sorprenent per moltes raons. En primer lloc, sembla contrarestar una tendència general a fomentar la conciliació de la vida laboral i familiar i a permetre acords laborals més flexibles. Diversos governs d'economies avançades (Bèlgica, Singapur i el Regne Unit) han anunciat setmanes laborals reduïdes, i d'altres (Alemanya, Japó, Irlanda, Sud-àfrica i Espanya) estan estudiant canvis similars.
En segon lloc, els grecs són coneguts per apreciar la conciliació de la vida laboral i familiar, i ja treballen més hores que altres europeus. El treballador grec mitjà dedica 39,8 hores setmanals a la feina, en comparació amb una mitjana de només 36,1 hores a la Unió Europea.
En tercer lloc, tot i que l'actual govern grec és pro empreses i pro creixement, ha fet passos per avançar en drets i pel progrés de les dones, un grup que és probable que es vegi afectat negativament per un horari de treball més llarg i menys flexible. Aquest mateix govern també ha demostrat un compromís amb l'elaboració de polítiques basades en l'evidència, i l'evidència fins ara suggereix que setmanes de treball més curtes i un estil de vida més equilibrat contribueixen a augmentar la satisfacció dels empleats, a millorar salut i, en definitiva, a tenir més productivitat.
Aleshores, què explica aquest canvi de política inesperat? El mateix govern descriu la mesura com una "mesura excepcional", que tots sabem que és un eufemisme de "política d'últim recurs". Com molts països d'ingressos alts, Grècia s'enfronta a una greu escassetat de mà d'obra. Tot i que la seva situació és particularment nefasta, a causa d'una important fuga de mà d'obra després de la crisi financera del 2010 (es calcula que aproximadament 500.000 grecs, el 5% de la població actual, han marxat), no està sola.
L'arrel del problema rau en la baixa fecunditat i l'envelliment de la població: condicions demogràfiques que el govern grec qualifica correctament com una "bomba de rellotgeria".
Com haurien d'abordar aquest problema les economies avançades? Em venen al cap quatre possibilitats. La primera és adoptar l'automatització: les màquines, els robots i la intel·ligència artificial podrien substituir els treballadors desapareguts. Però no totes les feines les pot fer una màquina o un model de llenguatge extens. Encara necessitem humans per ocupar molts llocs de treball poc qualificats –a la construcció o a les indústries de l'alimentació i l'hostaleria.
La segona opció és augmentar la compensació dels treballadors. L'economia bàsica ens ensenya que quan la demanda supera l'oferta, els preus (en aquest cas, els salaris) pugen. Però els salaris més alts provoquen finalment preus més alts per als consumidors, que solen ser impopulars, especialment en un moment en què la inflació és una preocupació principal. I en una petita economia oberta com és Grècia, salaris i preus més elevats tindrien efectes perjudicials sobre la competitivitat internacional.
La tercera opció és demanar als treballadors de les economies avançades que treballin més, com ara ha fet Grècia. Tot i que sembla que aquest moviment contradiu la tendència general –menys hores de treball per setmana–, en realitat no és tan diferent del retard en l'edat de jubilació que han considerat que era necessari aplicar diversos països (Dinamarca, França, Alemanya). Les dues solucions han estat molt impopulars entre els treballadors; i arreu on s'han imposat, la gent ha enviat un missatge clar: que preferia renunciar a cobrar més (en el cas de Grècia, la sisena jornada laboral ve amb una prima salarial del 40%) que treballar més.
Això ens deixa amb la quarta opció, que és augmentar l'oferta laboral mitjançant l'aprofitament d'una immigració controlada i legalitzada. A les regions afectades per crisis de refugiats i immigració il·legal (com la majoria d'Europa i els Estats Units), les polítiques d'immigració dissenyades correctament tenen el potencial de matar dos pardals d'un tret. No obstant això, actualment aquestes polítiques semblen impossibles. Davant la fragmentació geopolítica i les preocupacions de seguretat nacional, els països tanquen cada cop més les seves fronteres i es tanquen en si mateixos.
Cal recordar que en un món interconnectat globalment, la distinció entre el que és estranger i el que és domèstic és tènue. Els problemes originats en altres parts del món tenen implicacions importants per a les qüestions internes d'un país, i en aquest cas per als mercats laborals.
Per descomptat, hi ha una cinquena opció, que és que les persones dels països més rics redueixin el seu consum i el seu creixement i depenguin dels fruits del treball que estan disposats a subministrar. Fer-ho proporcionaria la conciliació de la vida laboral i familiar que busquen, a més de garantir un futur sostenible. Però de moment, pocs estan disposats a acceptar aquest acord.
La majoria de la gent vol una part del pastís. Però això no és possible. Per mantenir la seva qualitat de vida actual, els ciutadans dels països d'alts ingressos han d'obrir les seves fronteres als nous immigrants o treballar més. Donades les tensions globals actuals, el pèndol sembla que està oscil·lant en la direcció de més feina, tant si es tracta d'una edat de jubilació més elevada com d'una setmana laboral més llarga. Grècia pot ser més un marcador de tendències que un trencador de tendències.
Copyright Project Syndicate