Una setmana d'hivern rigorós
Barcelona 2022. Iván Racaj, un inspector de la Brigada Provincial d’Informació, adscrit a la Prefectura Superior de Policia de Catalunya, és condemnat a un any de presó i a una indemnització de 7.000 euros. Aquest policia ha reconegut que fa més de tres anys va agredir el fotoperiodista Jordi Borràs “per motius ideològics”. Va pegar amb l’extrema dreta, “Viva Franco!”, a un antifeixista. Què hauria passat si el fotoperiodista antifeixista hagués agredit el policia per feixista? Barcelona 2022. Quan escric el policia encara és policia. Cossos de seguretat, en diuen.
Ucraïna 2022. Les explicacions raonades que parlen del conflicte en aquest país europeu eviten remarcar-ne l’excés testosterònic que tantes desgràcies ens ha portat històricament. És evident que hi té un pes destacable. En general i en el cas d’Ucraïna en concret. És un pes molt pesant que fa segles que hem de suportar. Penso en la població ucraïnesa, en tot el que ha passat i viscut. En el fred. Des dels despatxos calents, ¿es pensa mai en la gent? Quan deixarem enrere, com a humanitat, aquests líders egòlatres, inflats encara més per un seguici lamentable, que a cada generació envien els xais a l’escorxador que toqui en aquell moment? No parlo de bàndols. N'hi ha arreu.
Fuentes de Cesna (Granada) 2022. Antonio, de 48 anys, assassina la seva dona, Mónica, a ganivetades. Després se suïcida amb una escopeta. A l’estat espanyol és la segona víctima mortal de violència masclista des que hem estrenat l’any. Al món, és una dona més que mor assassinada a mans d’un home. És un minut de silenci. És un terrorisme perpetu que allarga la barbàrie en un món amb excedent de dol. Fa un mal inaguantable. La violència no viatja mai sola. Té molts companys de viatge. Hem de deixar d’alimentar-los a tots. És possible?
Catalunya 2022. El Parlament, en un acte simbòlic, indulta les dones que van ser assassinades entre els segles XV i XVII per bruixes. No eren bruixes, eren dones. Es pretén fer una reparació històrica i recordar que van ser víctimes d’una persecució misògina que, malauradament, encara persisteix. Sempre tinc dubtes al voltant dels simbolismes però suposo que, de tant en tant, els necessitem. Encara que a les dones ens calen menys honors i més conviccions portades a la pràctica. I ja que hi ha una voluntat de reconeixement de les nostres avantpassades, en aquest present es podria amnistiar les dones encausades per participar en les reivindicacions necessàries (insisteixo, 2022) i legítimes del 8 de març, acusades de desordre públic, danys i atemptat contra l’autoritat. El desordre públic és el que vivim les dones i pel qual ens hem de manifestar cada dia i especialment el 8 de març. Espero que el Parlament del futur també tingui un record per aquestes dones dignes acusades injustament, però seria molt més útil que el Parlament del present reconegués que aquí també hi ha una persecució misògina i una voluntat de desmobilitzar una lluita que van començar les nostres bruixes primeres.
Món 2022. De la pandèmia n’havíem de sortir millor. L’aturada que va silenciar el planeta i que ens va tancar a les nostres coves era una oportunitat per repensar-nos. Per refer un sistema que falla. Per frenar una violència que cavalca desbocada. Per ocupar-nos del nostre cos i de la nostra ànima. De la pandèmia encara no n’hem sortit. Els governs no saben què fer-ne, del covid, si és que mai ho han sabut. És molest com un gra al cul. Esgotador com la persistència terrícola de tenir sempre una foguera encesa per cremar-hi algú.