Crec que estarem d’acord que, exercicis comptables a banda, la frontissa del calendari és més la del curs que la de l’any. La represa del setembre va més carregada de bons propòsits que el Cap d’Any si hom ha tingut la sort de tenir uns dies de vacances que li hagin permès descansar i allò que en diem “desconnectar”. I aquí vaig.
Jo no vull desconnectar. Ni de la meva feina, ni de la meva família, ni de la meva comunitat, ni de la guerra ni de la crisi. Vull viure connectada, però també amb una miqueta més de pau. No és desconnexió el que necessitem, és connectar de debò amb nosaltres mateixos, ser més conscients del que fem, del que ens agradaria canviar. Potser m’agradaria mirar d'identificar per què gaudim tant de les vacances (a banda del fet més obvi de tenir més temps per fer exactament el que et doni la gana) i per què ens dura tan poc quan tornem a caure en algunes rutines que són les que ens havien fet infeliços prèviament.
La represa del setembre ve marcada per la tornada a l’escola, la Setmana del Llibre en Català, FiraTàrrega, el Mercat de Música Viva de Vic i la manifestació de l’Onze de Setembre, entre d’altres. M’aturaré en la meva frontissa particular entre l’estiu i el temps de durant l’any, la Setmana del Llibre en Català, que enguany ha fet 40 anys, una fita important que dona valor a la continuïtat i a la capacitat d’evolucionar (del créixer i del transformar-se). Ha estat una bona Setmana en conjunt. Amb bones xifres de vendes, una oferta excel·lent d’expositors i activitats, i un públic majoritàriament compromès i agraït, conscient de l’esforç que representa.
Durant la Setmana hi ha un ambient espectacular (com explicava encertadament Anna Guitart en el seu article de dissabte, com de casament dels teus millors amics), però, com amb les vacances, hi ha un cert component de fal·làcia de la desconnexió respecte d’allò que hom anomena “el món real”. És un oasi de bon rotllo (com deia Joan Carles Girbés, president de la Setmana, durant la festa dels editors, la gent surt amb la imatge dels nostres somriures i la sensació que llegir en català mola), però també tenim el deure de no caure en el cofoisme o el negacionisme d’una realitat que és fora del Moll de la Fusta la resta de l’any. M’aturaré en tres exemples que poden il·lustrar el que vull dir.
L’oasi de la Setmana pot donar la falsa impressió de normalitat respecte del mercat del llibre en català. Una cosa és que no sigui el reducte voluntarista de fa 40 anys, que no ho és perquè ja és una fira i un festival professionals, i una altra és que no tinguem en compte que el català segueix emmarcat en un oscil·lant 25% del mercat del llibre.
En el marc de la lloable iniciativa del Dia de les Escoles a la Setmana (amb una participació més que discreta, veurem si podem seguir treballant en aquesta línia), uns alumnes tenien la comesa de fer una “entrevista” als editors. M’hi vaig prestar. Eren tres preguntes: el meu nom i el de l’editorial, el número de caseta i, esclar, el títol més venut. Això és tot? ¿Tants anys reivindicant la bibliodiversitat, la necessitat que cada lector trobi el seu llibre, i els mestres es presten al joc dels més venuts com a únic criteri de valoració del contingut?
En clau interna de sector també han “passat coses” aquest mes de setembre que són de fet les que han omplert les converses de la Setmana, i de les quals Twitter (el suposat notari de la realitat) no n’ha aixecat gaire acta. (Sort que l’Anna Ballbona sí que se’n va adonar.) En un dels moments més forts de l’any, gràcies també a la Setmana, hi ha hagut un desgavell considerable en la distribució de novetats i la reposició de llibres de fons. La conseqüència immediata d’una bona notícia (la millora dels serveis de logística de dues de les distribuïdores més importants del país) ha estat que en un primer moment, amb la Setmana i la maquinària de la promoció engegades, moltes d’aquestes novetats no havien arribat a les llibreries, per a desesperació de llibreters, editors i autors. La distribució és una pedra de toc de la cadena del llibre i potser aquest serà un punt d’inflexió interessant.
Per tal que la Setmana no sigui un oasi de la desconnexió, a banda de fer-la créixer encara més en les llibreries i durant la resta de l’any, podríem, com ja van suggerir alguns editors l’any passat, aprofitar els matins per organitzar una SetmanaPro, que ens servís als professionals per posar en comú idees i projectes per enfortir el sector, i per fer créixer el nombre de lectors, que és el que necessitem.
