Quan una activitat humana –com ara la política, posem per cas– es mou en un nivell baix, les equivocacions dels altres passen a adquirir tanta o més importància que els encerts propis. Per això les campanyes electorals han passat de ser criticades per prescindibles (“els partits viuen permanentment en campanya”, és l'argument que se sol esmentar per sustentar aquesta idea, no sense almenys una part de raó) a ser vistes novament com un moment crucial del procés que culmina en el dia dels comicis. Hi ha hagut darrerament una represa, o una revalorització de la campanya electoral, en particular de la seva segona meitat, que és la que ara enfila la campanya catalana. Segurament perquè és durant la segona setmana que es poden cometre els errors que poden alterar les previsions de les enquestes: verbigràcia les eleccions generals del passat juliol, quan la mala campanya d'Alberto Núñez Feijóo i la més encertada de Pedro Sánchez van desembocar en un resultat ben diferent del que vaticinaven tots els sondejos.
Ja que esmentem Pedro Sánchez, l'enquesta de l'ARA reflecteix que la maniobra de suposat retir i il·luminació a la Moncloa hauria funcionat per als interessos dels socialistes, si més no de moment. Hauria afegit un component emocional a la promesa de bona gestió després del desordre processista, base de l'argumentari que ven el candidat Salvador Illa: bona gestió equival a defugir el conflicte, a la política de bassa d'oli (amb la connivència d'un “govern amic” a Madrid) i a fer diners amb projectes com l'ampliació de l'aeroport o el Hard Rock. Però les bones perspectives podrien canviar durant aquesta segona setmana si Illa cedeix a la temptació espanyolista que forma part del seu ideari i segueix pronunciant topònims en castellà, o si apareixen dins la seva llista, o a prop seu, més personatges macabres com el president de la UGT, Matías Carnero, i la seva soflama d'odi contra Puigdemont. Illa ha sabut aprofitar l'ocasió de demanar disculpes, però si el partit que demana (després de la revelació obtinguda per Sánchez) combatre la maquinària del fang es dedica, ell mateix, a espargir matèria en descomposició, aleshores malament. Illa, a més, ven neutralitat en el conflicte entre Catalunya i Espanya, una posició impossible de mantenir si un surt guanyador d'unes eleccions al Parlament i ha de fer pactes per ser investit i per governar.
Pel que fa als partits independentistes, l'enquesta confirma que haurien aconseguit, després de set anys d'esforços, perdre la majoria al Parlament i afavorir a més l'aparició d'una extrema dreta independentista que alguns encara s'entesten a negar que existeixi i que podria tenir fins i tot una irrupció forta, depenent dels resultats que obtingui a Barcelona. Es pot caure en la temptació de llevar importància al fet dient que a tot arreu n'hi ha, d'extrema dreta. Però per a un moviment com l'independentisme, que es basava en idees de progrés, justícia social i radicalitat democràtica, haver arribat a aquest punt resulta particularment dolorós i decadent.
