Una setmana ben trista

La cimera de l’OTAN a Madrid ha acabat amb una enorme escalada militar, part de la qual pagarem de la nostra butxaca. Sánchez ha promès doblar el pressupost de defensa en set anys. Hi haurà més canons i menys mantega, i tot servit el mateix dia que la inflació es va enfilar fins al 10,2%, una xifra que no es veia des del 1985.

Que la guerra sigui la dura realitat permanent de la humanitat no vol dir que no estiguem davant d’una mala notícia. I el que encara la fa més difícil d’empassar és el paper d’embolicar que hi ha posat el govern espanyol. Sopar de gala, sopar al Prado, fotos dels líders ambLas Meninas i excursió matinal de la reina espanyola i les/els cònjuges dels líders amb parada davant el Guernica. Somriures, espardenyes de dia i sabates de taló a la nit. Semblava més el programa d’entreteniment d’un casament reial o d’una festa d’aniversari que la trobada d’uns líders en guerra, per híbrida o interposada que sigui. No es pot anar llançant advertiments a Putin que no guanyarà la guerra mentre sonen els violins.

Churchill, almenys, va advertir tothom del que vindria. Espanya no, ha aprofitat per fer-se un anunci en el qual s’ha subratllat amb traç gruixut la utilitat i la traça de la monarquia a l’hora de quedar bé amb les visites i la capacitat organitzativa de l’Estat. El detallet que les protestes van fer retirar el nom d’ensaladilla russa del menú de la cantina dels periodistes i va ser substituïda per ensaladilla tradicional, em recorda quan al servei militar, per no dir-ne russa, en deien ensaladilla nacional, o sigui, una mostra de fanatisme.

A Madrid, Occident ha tornat al “Si vols la pau prepara la guerra”, i això no té cap glamur.