1. Els meus avis, que van haver d’anar a la guerra allà on els va tocar, no van votar per primera vegada fins que van tenir 65 anys. Per triar la composició del Parlament de Catalunya, tan sols van arribar a fer-ho la primera vegada, el 1980. Cada vegada que em convoquen a les urnes, hi vaig també per ells. Per tots els que haurien volgut viure en democràcia i els van cisar tota una vida de llibertats.
2. Darrerament s’ha posat de moda l’argument condescendent de “votaré amb la pinça al nas”. Doncs ja te la pots treure. No t'has de casar amb Albiach, Aragonès, Estrada, Fernández, Illa ni Puigdemont (els poso per ordre alfabètic per estalviar-me comentaris ofesos i encesos). Tan sols els has de votar pensant què és el millor per a Catalunya o, egoistament, per a tu mateix. I si no et representen bé, d’aquí quatre anys en votes un altre i endavant i crits.
3. Tanmateix, segur que hi ha un partit, entre totes les opcions, que s’acosta més a les teves idees sobre la butxaca, sobre l’habitatge, sobre trens i aeroports, sobre el boca a boca que li cal a l’educació, sobre com salvar el planeta, sobre com salvar la llengua (sempre hem de salvar tantes coses, aquí), sobre la manera d’integrar els nouvinguts, o sobre l’encaix amb Espanya o la manera de fugir-ne. L’interactiu de l’ARA (Digue’ns què penses i et direm quin vot t’encaixa més) és altament recomanable per als indecisos. Vaig ser sincer en les respostes i, en el meu cas, m’ho va clavar. I m’ho va aclarir.
4. Cada urna té la seva cosa. No és el mateix l’Ajuntament, el Congrés, l’Europarlament o el Parlament de Catalunya. En aquest sentit, hi ha una decisió prèvia a l’hora de triar la papereta pel 12-M. D’una banda, hi ha un grapat de partits pels quals Catalunya és el centre del món; i, de l’altra, hi ha una pila de formacions per a les quals Catalunya és una sucursal espanyola, una comunitat autònoma més o, fins i tot, una regió qualsevol. Primer cribatge.
5. Si el que somies, a mitjà termini, és una Catalunya que sigui un nou estat d’Europa, la força només la donaran els vots i, per tant, els escons aconseguits. Aquest no és un plebiscit sobre Sánchez ni sobre Puigdemont, però sí que la lectura que se’n farà l’endemà, a les ràdios de Madrid, però també a la premsa de prestigi mundial, dependrà de si l’independentisme suma de nou majoria absoluta o es desinfla com un globus. Ni que sigui per això, l’abstenció sobiranista és donar ales als qui pensen que no caldrà mai parlar d’un referèndum perquè la majoria no està per això. A lligar-nos una pedra al turmell sempre hi som a temps. No cal que sigui aquest diumenge.
6. Dilluns que ve, quan llegeixis el diari i et lamentis que els resultats deixen el país en una situació ingovernable, potser et rondarà una idea. Íntimament pensaràs que potser, si en lloc de quedar-te a casa per castigar els partits que t’han decebut tantes vegades, haguessis triat una opció política, el teu vot hauria ajudat a treure Catalunya de l’atzucac. Deixar-nos el 2024 sense aprovar els pressupostos més expansius de la història va ser una irresponsabilitat atribuïble als polítics. Però deixar un país sense pactes que facin possible una majoria de govern serà un error que ens afeblirà, durant mesos, com a poble i com a ciutadans.
7. I un últim motiu, no gens menor. Si els resultats i les línies vermelles creuades fan impossible que s’elegeixi un president, aleshores haurem de repetir les eleccions. Ni que sigui per estalviar-nos una altra campanya de debats estèrils, d’arguments suats, de rètols de fanal, d’eslògans de pa sucat amb oli i de molts diners gastats en correu de llistes electorals que van directes al contenidor de paper, ves-hi i vota. Tot el que sigui estalviar una repetició electoral ens farà respirar fondo.
