L’acord sobre l’amnistia té tantes lectures com interessos polítics. Per a uns és el punt final del Procés, i per a d’altres, un punt d’inflexió en el camí d’una estratègia que té la sobirania a l’horitzó. En una cosa poden coincidir tots els actors: s’obre una nova etapa, seran els ciutadans, d’aquí a menys d’un any, els que decidiran a qui donen les claus per gestionar la nova situació, i probablement els obligaran a compartir pis.
Utilitats i inutilitats
Les dificultats del PSOE per aconseguir la majoria al Congrés han fet de la necessitat virtut i han abocat Pedro Sánchez a abraçar el que presenta com una segona Transició o un model federalitzant per a Espanya. En política importen poc les intencions. La sinceritat de l’opció descentralitzadora del PSOE pot no ser més genuïna que la posició entre la primera i la segona legislatura d’Aznar. Fer de la necessitat virtut i tenir estranys companys de llit són condicions naturals, i probablement convenients, de l’exercici de la política. L’única seguretat és que es mantindrà la proa descentralitzadora mentre siguin necessaris els vots sobiranistes al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya.
A Catalunya, l’amnistia, com en el seu moment els indults, posa punt final a un cert segrest emocional. Molts ciutadans que han estat condicionats per l’exili i la presó tenen més dret que mai a exigir retiment de comptes. Una exigència perfectament compatible amb la satisfacció de saber que l’expressió de la dissidència i la protesta legítima i democràtica no seran represaliades.
Lliçons del Procés
- A Espanya no hi haurà transformació institucional de calat sense el PP , però mentrestant Sánchez té la seva supervivència vinculada a la de l’expresident Puigdemont, i ERC i Junts tenen capacitat negociadora sobre polítiques concretes.
- L’aplicació de l’amnistia serà tortuosa, llarga i en cap cas serà “imparcial i rigorosa” com diu el ministre Félix Bolaños endut per l’entusiasme. Una de les qüestions que el Procés ha deixat en evidència és que Espanya té un problema amb la politització de la judicatura. Si l’inici del Procés es pot datar coincidint amb la sentència de l’Estatut el 27 de juny del 2010, l’amnistia arriba amb una ofensiva judicial de l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem destinada a encausar per terrorisme l’expresident Puigdemont, adaptant-se sense dissimular als progressos de la negociació política.
- La Unió Europea és el nou terreny de joc. Que la reforma del CGPJ es discuteixi en una taula de Brussel·les entre el PP i el PSOE és fruit de la línia d’internacionalització del Procés que va obrir l’exili. Europa com a referent per a l’Estat i també a Catalunya, on una part de l’independentisme va coquetejar amb l’antieuropeisme i va actuar amb frivolitat flirtejant amb els enemics de la Unió Europea.
- El Procés també ha deixat en evidència la força i el desconeixement del funcionament de l’Estat profund, si s’entén com les forces de la Reacció, ja siguin a la política, la justícia o la policia. La utilització del PP de les eines de l’Estat ha quedat al descobert, igual que ha fet també la participació o l’aquiescència de policies, jutges i grups mediàtics en perseguir la dissidència. Potser el PSOE ha après que la Reacció no discrimina els enemics per l’idioma que utilitzen.
- El sobiranisme, avui sense majoria efectiva al Parlament, hauria d’haver après com la competició interna, la incapacitat de parlar obertament als ciutadans i de fer un diagnòstic realista, l’anar de farol, la incomoditat amb el debat intern van malbaratar el consens polític més gran de la societat catalana, que sempre tindrà 1’1-O com una fita històrica.
D’oca a oca
¿D’oca a oca i del pou a la casella de sortida? Els pròxims mesos tornaran els exiliats en funció de la durada del laberint judicial al qual siguin sotmesos. Junts confia en una tornada de Carles Puigdemont “institucional” i no partidista, com diu Jordi Turull en una entrevista a l’ARA. Probablement el pitjor enemic de Puigdemont, quan aconsegueixi superar les traves judicials, serà la rutina i la normalització política. De l’anàlisi de riscos dependrà que es presenti a la Generalitat. Continuar el “Procés des de la Generalitat”, diu Jordi Turull.
El bucle sense fi
Els temes de debat són els mateixos de sempre. És a dir, la llibertat de ser. La llibertat de ser diferent en llengua i cultura. L’autogovern i el finançament associat, la capacitat de creixement i les infraestructures. La capacitat de decidir el propi futur, la relació amb Espanya.
Arriba el moment de fer política, i no està clar que s’hagin après les lliçons que han portat a la desafecció ciutadana, provocada des de l’Estat i des del sobiranisme per la manca de respostes a les preguntes de sempre. ¿Es reactivarà el Procés? No es reactivarà el Procés que hem conegut, però tampoc desapareixeran ni les reivindicacions històriques ni la desconfiança.
Benvinguts a la política. Catalunya no pot esperar. Necessita respostes urgents als temes que generen un ampli consens ciutadà.
