Serveixen de res, les enquestes?
Fa uns dies tots vam poder sentir com analistes i tertulians criticaven la manca d’encert de les enquestes sobre les eleccions nord-americanes, i fins i tot en qüestionaven la utilitat vistos els resultats. En aquest context, el dia 9 de novembre, al programa Planta baixa de TV3, Marina Garcés afirmava, fent-se eco d’aquest sentir generalitzat, que les enquestes són part d’un “sistema de coneixement que falla sistemàticament”, un sistema que, al “calcular i reduir a dada allò que passa […] no ens diu res que s'acosti a la realitat”. Finalment, deixava entendre que les ciències socials avui en dia són poc útils ja que “hem reduït el coneixement a allò que és predictible”. M’agradaria matisar aquestes afirmacions i explicar per què no s’ajusten del tot a la realitat.
En primer lloc: ¿van fallar, com s’ha afirmat contínuament els darrers dies, les enquestes americanes del 3-N? El dia abans de les eleccions el Projecte 538 (projects.fivethirtyeight.com), grup de referència en temes electorals als EUA, donava un 89% d’opcions a Biden, que ha estat finalment guanyador. Si filem més prim i mirem les prediccions estat a estat, podem veure que van errar només en dos d’un total de cinquanta (Florida i Carolina del Nord, on havien pronosticat erròniament una victòria de Biden). La solvència del pronòstic no és, doncs, qüestionable.
En segon lloc, amb independència de l’encert o desencert de les enquestes electorals, no podem reduir les ciències socials a només una de les seves branques d’anàlisi. Les enquestes electorals tenen molta presència als mitjans, són fàcils d’entendre i atractives perquè redueixen les incerteses sobre el futur. Però les ciències socials van molt més enllà: no busquen predir què passarà en el futur, sinó entendre, a través de l’observació, el comportament humà, els fenòmens socials i els mecanismes que hi ha al darrere. De la mateixa manera que no qüestionem la física com a ciència quan els meteoròlegs no encerten quin temps farà al Baix Ebre el cap de setmana, no podem desacreditar tot un camp de coneixement quan la realitat s’allunya d’unes prediccions concretes.
Finalment, les dades quantitatives (entre les quals, les provinents d’enquestes) són una eina fonamental per ajudar-nos a entendre la societat i les seves idiosincràsies. És evident que les enquestes no poden capturar la realitat en tota la seva complexitat, però són essencials per poder entendre comportaments i fenòmens que afecten grups nombrosos de persones, i per poder fer inferències sobre la població en general. Això darrer no es pot fer a partir de les entrevistes en profunditat o de treball etnogràfic, malgrat les inqüestionables virtuts d’aquests mètodes.
L’anàlisi sistemàtica de dades pren especial valor perquè ens permet, de vegades, fer troballes que contradiuen els nostres apriorismes. A tall d’exemple, qui més qui menys tots tendim a valorar com a positiva la fortalesa del teixit associatiu en la nostra societat. Doncs bé: gràcies a la col·lecció sistemàtica de dades sobre associacionisme a l’Alemanya dels anys 30, Shanker Satyanath (Universitat de Nova York), Nico Voigtländer (Universitat de Califòrnia Los Angeles) i Hans-Joachim Voth (Universitat de Zuric) van mostrar en un estudi de 2017 com l’ascens del nazisme s’havia produït precisament allà on el teixit associatiu era més dens. Sense negar les virtuts d’un teixit associatiu fort, estudis d’aquesta índole ens permeten entendre la complexitat de la nostra societat i tenir eines per poder fer front al reptes que se’ns plantegen avui en dia.
Més a prop nostre, un recent (i magnífic) estudi de Sheila González i Xavier Bonal (ambdós de la Universitat Autònoma de Barcelona) fet a base de milers d’enquestes per tot el Principat, ens ha permès entendre fins a quin punt el tancament de les escoles ha suposat un greuge per als infants i joves, i, molt en particular, per a aquells que pertanyen a famílies en situació de més vulnerabilitat social. En particular, aquest estudi és especialment valuós perquè ens permet mesurar, a nivell general de tot el país, la magnitud de l’impacte del confinament en l’aprenentatge, i conèixer quins mecanismes el poden agreujar o suavitzar.
És cert que hi haurà qui trobi, amb raó, que una part d’aquests resultats són obvis, però més enllà dels grans titulars, les dades ens aporten informació per orientar les decisions polítiques que afecten grans col·lectius, reduint així els biaixos i la potencial arbitrarietat derivats de la presa de decisions basada en la intuïció. Els mètodes quantitatius són especialment útils per dissenyar polítiques públiques, i en particular les que intenten corregir desigualtats (com en el cas esmentat de l’àmbit educatiu), ja que ens ajuden a precisar l’impacte de les diferents opcions que hi pugui haver sobre la taula. Qui està disposat a renunciar a aquest potencial?
