El Servei Meteorològic de Catalunya, institució científica europea (1937)

De l’article de Pau Vila (Sabadell, 1881-Barcelona, 1980) a La Publicitat (11-IX-1937). Aquest setembre la Societat Meteorològica Europea ha reunit en un congrés a la Universitat de Barcelona els principals experts a escala internacional en matèria de clima. El geògraf Pau Vila ja va desplegar en els anys 1930 una intensa activitat periodística per divulgar els efectes del canvi climàtic en el medi natural, i per tant en l’alimentació i la salut. En aquesta peça va remarcar que Catalunya era capdavantera en recerca i transferència de coneixement científic climatològic. 

El Servei Meteorològic de Catalunya és ben conegut de tothom. El seu treball diari de síntesi climàtica, del temps de l’Europa occidental i de Catalunya, s’ha popularitzat gràcies als fulls meteorològics que publica i es reparteixen als llocs de més aprofitament i a les notícies meteorològiques que dona el Servei per mitjà de la premsa i la ràdio. El que hom ja no coneix tant és el seu treball de producció científica realitzat al marge d’aquelles informacions diàries i en part com una conseqüència d’aquesta. En primer lloc cal esmentar les Notes d’Estudi, col·lecció d’opuscles dels quals se n’han publicat prop d’una setantena, on persones especialitzades resumeixen monogràficament aplecs de dades meteorològiques recollides durant períodes suficientment extensos, i si no en treuen conclusions, perquè les sèries d’observacions no son encara prou nombroses, en canvi en tenen conseqüències orientadores. Cal tenir en compte que el Servei fou iniciat l’any 1913 amb l’establiment d’una Estació Aerològica local, que la reorganització actual data del 1921 i que només sèries cinquantenàries, i millor centenàries, sense interrupcions, poden permetre d’establir conclusions amb solvència científica. Al redós del Servei, i a càrrec de la munificència directa o indirecta de Rafael Patxot, s’han publicat l’Atlas pluviomètric de Catalunya, de Joaquim Febrer, i l’extracte de l’Atlas Internacional dels Núvols i dels Estats del Cel, dels quals llibres ens ocuparem amb l’antelació que es mereixen en aquestes mateixes planes arran de la seva publicació i darrerament l’obra completa d’aquest mateix Atlas, que no hem pogut estudiar encara. Tot plegat és la tasca d’un equip d’especialistes que s’han anat formant des de l’organització definitiva del Servei i d’una xarxa d’observadors voluntaris i meritíssims, que escampats per Catalunya anoten diàriament, constantment, les dades recollides, tres vegades durant la jornada, dels aparells de la seva estació meteorològica o bé de l’observació ocular de certs fenòmens. Els més ben situats i millor equipats trameten a l’Oficina, diàriament, les notes preses; els altres, la majoria, fan la tramesa cada mes. L’any 1935 funcionaven unes tres-centes cinquanta estacions observadores. Tota aquesta organització, suma de tècnics i col·laboradors entusiastes, ha estat muntada, animada i orientada pacientment amb anhel de savi i amb fe d’apòstol pel doctor Eduard Fontserè, lliurat a les observacions i als estudis meteorològics des de la seva joventut. Consolidades amb el Servei les seves tasques, les enveges burocràtiques centralistes li han posat els aturadors que han pogut bo i aprofitant-se de la beòcia anticatalanista de l’interregne dictatorial i del bienni negre. El doctor Fontserè, impàvid, però, ha anat realitzant reposadament la seva obra amb obstinació científica. Aquesta obra li ha valgut una consideració mundial entre els meteoròlegs; de la qual hem hagut esment personalment en converses tingudes amb climatòlegs durant els congressos internacionals de Geografia. [...]