Joan Manuel Serrat va baixar ahir a la nit dels escenaris, on va pujar per primera vegada el 1965, després d’aquella encertada intuïció de Salvador Escamilla de convidar-lo a cantar al Radioscope que s’emetia des de l’estudi Toreski de Ràdio Barcelona. Sis dècades després, no només recordem les lletres de les seves cançons i les taral·legem amb familiaritat, sinó que ens continuen escalfant.
Ens escalfen perquè estan brillantment construïdes, arranjades i dites, però també pel que representen en la nostra pròpia vida. És impossible sentir Paraules d'amor, Cançó de matinada, Cantares, Mediterráneo o Fiesta i no tornar per un moment a ser els que érem quan les vam descobrir, ni pensar en els que també les cantaven i ja no hi són, com em passa amb Els vells amants, que cada vegada que sona em remet als meus pares: "I per Sant Jordi, ell li compra una rosa embolicada en un paper de plata".
Amb l’adeu de Serrat haurem vist baixar de l’escenari els tres grans de la cançó apareguda als anys seixanta, encara en temps de la dictadura: Llach, Raimon i Serrat, per ordre de retirada. Per fortuna, els hem vist plegar quan han volgut, i els hem vist marxar amb les mans plenes de lletres i músiques que avui són populars fins al culte i demà seran peces clàssiques del nostre cançoner. Ha estat una sort ser contemporanis d’artistes tan autoexigents i tan diversos en l’estil i haver pogut educar el nostre gust musical amb les seves creacions.
Tots tres poden dir el que va declarar Serrat a l’ARA fa pocs anys: "Les meves cançons continuaran acompanyant la gent quan jo ja no hi sigui, i això em sembla fantàstic". Bon Nadal.
