Serrallonga i la ciutat d'Olot
La setmana passada Televisió Espanyola va emetre -sense gaire pena ni gaire glòria- la minisèrie Serrallonga , dirigida per Esteve Rovira. La sèrie, que narra de manera novel·lada la vida i les peripècies del bandoler català més conegut de tots els temps, ja havia estat emesa per TV3 l'any 2008 amb uns resultats d'audiència espectaculars. La minisèrie té poc a veure amb el que ens diuen els documents històrics que va ser la vida real d'un cap de quadrilla que va fer anar de corcoll les autoritats durant les primeres dècades del segle XVII. Més o menys la mateixa relació que hi ha entre la figura del rebel escocès William Wallace Braveheard amb l'adaptació que en va fer Mel Gibson i que li va permetre guanyar ni més ni menys que 5 Oscars.
La realitat de la vida i de l'entorn de Joan Sala, Serrallonga , deixava menys espai per a les bones intencions del lladre bo que roba als rics per entregar-ho als pobres que les que ens mostren les llicències de la magnífica obra de Rovira. No debades, el nostre home va viure en un ambient de greus crisis i extremadament violent. Un ambient que permetia als bandolers tenir una base social per nodrir les seves quadrilles i tant atemorir la població com respondre als atacs de les autoritats. En aquest sentit, a Serrallonga, com a la resta de bandolers i saltamarges, no li tremolava el pols si havia de tallar el nas o rostir en una foguera un delator o un pobre home que es negués a entregar les seves pertinences.
Segons l'historiador Pierre Vilar, a Catalunya hi havia, en l'època en què va viure Serrallonga, uns 70.000 pedrenyals, unes armes mortíferes molt populars que disparaven boles de plom. Si tenim en compte que la població del Principat en aquells anys a dures penes superava els 100.000 habitants, no cal ser cap expert matemàtic per saber fins a quin punt estaven armats els nostres avantpassats del segle XVII. La lògica ens diu que, com més armes hi ha entre una població, més possibilitats existeixen que siguin emprades per solucionar d'una manera dràstica els problemes que puguin sorgir entre famílies o ciutadans. L'exemple actual dels EUA -i la seva famosa Segona Esmena, que permet la possessió d'armes de foc-, amb les periòdiques massacres de persones en universitats, restaurants o esglésies és prou clar.
Si ens centrem en els pobles i ciutats del Principat, veurem que, enguany, s'hi ha produït de mitjana un assassinat cada 4 dies. Els últims, els que han tornat a situar Olot al mig de l'actualitat. La recurrència de fets violents a la capital de la Garrotxa ha provocat que els mitjans de comunicació hi hagin abocat les seves mirades. Alguns han tractat els fets des de la màxima esquisidesa que les tràgiques circumstàncies permetien. Altres, en canvi, han tornat a posar-se els guants de remenar merda i han anat modelant les tifes fins a convertir Olot en una espècie de parc temàtic del crim. Per a ells, l'únic objectiu és sucar la informació amb sang i fetge per vendre millor el seu producte. Més o menys el mateix que, en sentit contrari i salvant les distàncies, van fer, entre d'altres, els escriptors Víctor Balaguer i Joan Maragall a l'entorn de la figura de Serrallonga. Balaguer, amb l'obra Don Joan de Serrallonga , va posar les bases per elevar el bandit a la categoria gens merescuda d'heroi nacional de Catalunya.
I a fe que se'n va sortir, perquè Serrallonga, convertit en una espècie de mare Teresa de Calcuta de les Guilleries, és avui un dels mites més potents del nostre imaginari col·lectiu, amb poemes, cançons, novel·les, romanços, balls, pel·lícules i obres de teatre dedicades a les seves gestes. El gran repte és que, tal com expressava l'alcalde d'Olot a aquest mateix diari, la capital de la Garrotxa no recorri el camí inversament contrari i quedi fixada en la memòria dels catalans del futur com una reproducció barroera d'aquells pobles sense llei de l'Oest americà transplantada a la Catalunya del segle XXI. Els mitjans de comunicació tenim una gran responsabilitat per impedir aquesta injustícia.