La serp de l'estiu

Es coneixia com trempatina –el nom és prou explícit i barroer– i servia, simultàniament i confusament, per excitar la libido masculina i doblegar la voluntat femenina. Una mica d'aquella substància al Lumumba o al Pilé 43, i la noia més atractiva de la discoteca no es resistiria als nostres encants, per limitats que fossin. Com era, la trempatina? On es comprava? Quant valia? Aquí la cosa es complica. Uns deien que només es podia aconseguir a Andorra, mentre que altres al·ludien amb sobreentesos críptics a una farmàcia de Lleida on hi havies d'anar recomanat. Estic parlant del 1976, 1977, 1978: d'anys de repressió i de sobreexcitació, de destape i d'ingenuïtat, d'ignorància oceànica i de posats pretensiosos, d'ovnis i de pantalons de pota d'elefant. Naturalment, aquella trempatinaque anul·lava la voluntat de les belleses que ballaven sota una bola de mirallets en alguna de les macrodiscoteques que van sorgir a Ponent era una patètica, rudimentària fantasia de marrecs amb acne i cabell greixós que es compraven clandestinament la revista Lib i l'amagaven sota el matalàs. 

Les dones de la meva generació –i consti que aquest article és un homenatge a elles– estaven al cas d'aquella narració arrebossada amb caspa masclista i hormona reescalfada de repetidor de primer de BUP.  S'ho miraven amb una mitja rialla sarcàstica i una mica displicent, tot allò, amb la seguretat de ser davant de veritables simis amb quatre pèls damunt del llavi. No conec ni un sol cas, ni un, en què una d'aquelles noies que avui freguen els 60 anys apel·lés a l'efecte de la inexistent trempatina per justificar el que havia fet o deixat de fer. Tenien un posat segur i assertiu potser perquè encara no havien estat educades en la sobreprotecció, la llagrimeta tàctica i la queixa estratègica. Si avui el feminisme que canvia les coses es troba en el centre de la política és gràcies a l'actitud decidida i propositiva d'aquella generació de dones, no a l'anònim nyeu-nyeu cancel·latori de les xarxes. Històricament, el detritus mental que va donar lloc a la fantasia de la trempatina va perdre, mentre que la voluntat de construir una societat formada per persones iguals i alhora diferents ha guanyat. Compte, però, amb les derivacions estranyes d'aquest triomf. 

A partir d'una substància no detectada a la sang de ningú, aquest estiu hem viscut una fugaç xarlotada mediàtica semblant a la que es va produir la tardor de 2016 en relació als imaginaris "pallassos diabòlics" que amenaçaven els adolescents que celebraven Halloween (la castanyada ja només és cosa de vells recalcitrants de la ceba, com servidor). En el fons, la responsabilitat d'aquesta disfunció informativa rau en la promiscuïtat cada cop més injustificable entre l'inframon de les xarxes socials i el periodisme seriós. També hi té molt a veure el culte idolàtric a la correcció política per part d'uns professionals de la informació que, per definició, haurien de ser més crítics. Ser crític aquí vol dir ser honest, és a dir, explicar coses que, tot i ser objectives i contrastades, potser disgustaran alguns lectors. Fins i tot, a la majoria dels lectors, cosa que comporta un risc que no menystinc pas (el conec bé). Ser crític també vol dir consultar almenys algun article científic específic sobre la qüestió. Per exemple: "Alleged drug-facilitated sexual assault in a Spanish population sample", a la revista Forensic Chemistry. També escoltar el parer de toxicòlegs com Óscar Quintela: “Si fuera cierto que nos inunda la burundanga, como se dice en los medios de comunicación, sería imposible que nosotros no la viéramos. Además, nosotros también analizamos alijos policiales y nunca hemos detectado escopolamina”.

Si miren el paper consignat més amunt i molts altres, constataran que, efectivament, la submissió química existeix. En la majoria dels casos, tanmateix, la base de la intoxicació la continua provocant un vell conegut, l'alcohol. El seu consum també es pot induir maliciosament, per descomptat. Fa 40 o 45 anys era molt més barat i accessible que en l'actualitat. L'alcohol no és cap substància imaginària, però això no pot servir de cap manera per exculpar o relativitzar la responsabilitat de l'abusador o per culpabilitzar la víctima. Amb serps d'estiu tan morboses com la que tractem, el veritable problema ha quedat en segon pla. Tornar a fantasiejar amb la trempatina 2.0 constitueix una regressió plena de risc, perquè difumina l'origen real de situacions dramàtiques. Però on hi hagi una bona història...