Com seria Barcelona sense Gaudí?

Una de les preguntes que l’exposició del MNAC deixa obertes és com seria Barcelona sense Gaudí, sense els seus edificis. Molt diferent, segur. Però, per què? Què hi aporten? Per què són tan significatius? Què representen? Què diuen de nosaltres avui? És això el que des del museu hem volgut abordar amb una exposició, impulsada pel mateix museu i comissariada per Juan José Lahuerta, que ha necessitat quatre anys de treball, la feina de desenes de persones del museu -des de documentalistes fins a conservadors i restauradors-, uns 900.000 euros de pressupost -una xifra important però lluny encara dels estàndards dels grans centres europeus- i una col·laboració internacional amb el Museu d’Orsay, on es veurà després de la seva presentació a Barcelona.

El museu és una eina del present. La gent que ve, encara que sigui per veure una obra del segle XI o del segle XX, ve avui, amb el seu entorn social i cultural, amb les seves ansietats o felicitats, i la nostra obligació és plantejar-li preguntes que siguin rellevants per al debat avui. A això ens referim quan parlem del museu com un espai de debat, com una plaça pública. No és una abstracció teòrica, és un manera d’entendre el museu que té conseqüències a l’hora de plantejar les exposicions i la mateixa presentació de les col·leccions. Si només es tractés d’acumular cadires i dibuixos no faríem una exposició de Gaudí. És només quan aquests conjunts d’objectes estan presentats de determinada manera, i en un determinat context, que poden crear un relat pensat per obrir un debat sobre quina relació tenim amb aquest patrimoni i sobre com es representa avui la ciutat a si mateixa.

¿Barcelona és Gaudí i Gaudí és Barcelona? La dependència, per a bé i per a mal, és total. En el moment de replantejament del model de ciutat que vivim avui, imprescindible per la complexitat dels canvis que s’estan produint al món, obrir el debat a través d’una exposició com aquesta, que parla del que passava fa 100 anys, permet abordar el problema d’una manera lateral, més distanciada i, per tant, més útil que enfrontar-s’hi de cara, perquè el soroll i la polarització política ho acaben fent impossible.

La feina del museu és aquesta, principalment. Cal conservar, col·leccionar i estudiar el patrimoni. És als fonaments de la nostra missió i, de fet, acabem de demanar a la Generalitat ser considerats un centre de recerca, perquè, com demostra aquesta exposició, la fem amb rigor i complint tots els estàndards científics. Però després la feina d’un museu no és acumular artefactes culturals un al costat de l’altre, o posar-los en ordre alfabètic o cronològic, sinó plantejar qüestions rellevants avui, al nostre present.

El treball que hem fet amb Gaudí, com vam fer també en el programa al voltant de la Guerra Civil, demostra fins a quin punt el patrimoni té la capacitat d’identificar-nos. Per això, quan hi ha una guerra, és el primer que es destrueix, tant en un bàndol com en l’altre. Per què, per exemple, quan comença la Guerra Civil el primer que es crema és el taller de Gaudí?

I és sorprenent com, en algunes coses, continuem igual que fa un segle. La Sagrada Família, tant central a la ciutat avui com fa cent anys, és en aquest sentit una bona metàfora de tot plegat. És paradoxal que sorprengui el relat de l’exposició de Gaudí, perquè quan un llegeix i observa amb atenció és gairebé obvi. És obvi que un arquitecte que tenia els clients més poderosos i importants de la ciutat, que tenia publicades més postals que ningú i que sortia a totes les revistes no era una mena de visionari aïllat sinó un arquitecte extraordinari, sòlidament format i un dels protagonistes principals de la transformació de la ciutat i el país. No només no estava fora del temps, sinó que la seva obra encarna el seu temps. Que dir això avui pugui provocar sorpresa assenyala algun problema cultural i educatiu al voltant de la dificultat que tenim d’avançar en els debats del país, que sembla que revivim en un bucle continu.

De fet, si recordem el que passava ara fa 100 anys, quan es posava en marxa l’Exposició Internacional -que havia de ser el 1925 i va acabar fent-se, ja en plena dictadura de Primo de Rivera, el 1929-, el projecte de la Mancomunitat per a Montjuïc i després per al museu, situat al Palau Nacional, era més decidit i més valent que la realitat actual. La inversió i els projectes per fer-hi realment ciutat, per condicionar la muntanya de manera que tingués un ús públic, eren millors llavors que ara. Poso un exemple a mode d’anècdota: el dia de la inauguració de l’exposició Gaudí, bona part de les 700 persones que hi van anar van arribar a dalt esbufegant perquè cap de les escales mecàniques no funcionava.