La llarga ressaca dels fets del 2017 ha acabat conduint a una etapa nova que demana serenitat. Si hi ha un principi de la política és no perdre mai la consciència dels límits. Saber a cada moment fins on es poden forçar les coses. I encertar els instants d’oportunitat. Aquell octubre no es va voler reconèixer que no tot era possible. I va acabar com tots sabem.
Llavors, el PSOE es va alinear incondicionalment amb el PP contra l’independentisme acceptant de manera acrítica la frívola gestió de Rajoy que, incapaç d’afrontar políticament el conflicte, el va delegar a la justícia. A Rajoy mai li ha agradat treballar massa. Es va obrir així un llarg camí amb les conseqüències repressives de tots conegudes.
Mentrestant, s’ha anat recomponent l’escenari polític amb la pràctica desaparició de Ciutadans, un artifici sense altre contingut que la fúria anticatalanista, que ha estat desbordat pel protagonisme de Vox, la cara més dura de la dreta. La lògica política ha fet el seu camí, i els dos principals partits, PP i PSOE, s’han anat distanciant, fins i tot en les formes a l’hora de defensar la pàtria, a mesura que les eleccions s’acostaven. Aquest procés ha coincidit amb l’onada reaccionària que viu Europa, amb les dretes en radicalització generalitzada, i Feijóo s’hi ha apuntat: amb el soroll –insulta més que no parla–, amb l’aliança autonòmica i municipal amb Vox, i amb l’opció estratègica a favor de l’autoritarisme postdemocràtic. I no para.
A l’altre cantó, Sánchez, necessitat d’una majoria per frenar la dreta i conservar la presidència, ha girat cap a un discurs de pacificació i col·laboració que ha donat com a resultat una majoria parlamentària d’ampli espectre i, per tant, de precària estabilitat, en un Congrés partit en dos, en què la dreta (PP-Vox) s’ha quedat sola i cada dia està més deixada anar. Ara ja vol fins i tot declarar il·legals els partits independentistes.
S’entra així en un període en què les estridències cauen al costat de la dreta i en què, més que mai, és necessari fer política: treballar pel que es pot aconseguir i captar aquelles oportunitats que permeten avançar amb prou sentit estratègic per no tirar la casa per la finestra. Reprendre el programa de màxims no aportarà res a l’independentisme. El contrari: el dividirà. I els que ara criden més, demà poden ser els més dòcils. No dubtin que, si algun dia algú s’acosta al PP, serà Junts o la seva pròxima mutació. Les dretes s’ensumen.
