Com serà el xoc i què passarà després

Per si algú encara ho dubta: hi haurà xoc de trens. Puigdemont convocarà el referèndum i Rajoy mirarà com sigui d’impedir que se celebri. El xoc és això. Hi som a les portes. És un xoc gravíssim en el si d’una democràcia. Hi ha qui, endut per la nostàlgia de la Transició, encara creu que es pot evitar. Tant de bo! Però no serà així. L’esperit de concòrdia i de cessió mútua dels anys 70 va acabar servint més per tapar les vergonyes del franquisme que per fer un canvi a fons. La Transició va ser lampedusiana. Potser només podia ser així o potser va faltar valentia, però en tot cas va quedar curta. Per això encara avui la democràcia espanyola pateix de mals endèmics propis d’un estat a mig fer, d’una picaresca secular, d’una pluralitat mai realment assumida i d’una societat civil dèbil -¿com pot ser, per exemple, que no s’hagi aconseguit fer rectificar la política amb els refugiats del govern espanyol?

A la sortida de l’absolutisme, la revolució liberal ja va ser fallida. El segle XIX va ser desastrós: era més important mantenir les colònies que modernitzar-se a la Península, que mirar al futur, que assumir el canvi social. La revolució democràtica del XX va ser avortada per dues dictadures i una cruent guerra civil. Persistia una absurda nostàlgia imperial transformada en nacionalisme ranci i agressiu. Els quaranta anys de democràcia que portem, tot i la integració europea i l’aparent homologació, s’han demostrat insuficients per fer el tomb. Hi ha inèrcies ideològiques subterrànies. És com si Espanya s’aferrés a la seva pitjor versió del passat, la dels Anson, Aznar i companyia: la que davant un repte que li trenca els esquemes només sap atiar el fantasma de la violència. ¿Us imagineu com hauria anat la Transició amb gent així?

I malgrat aquest tic militarista, el xoc hi serà, però no serà violent. Perquè hi hagi violència n’hi ha d’haver dos que es vulguin barallar. Mentre que en una majoritària mentalitat espanyola persisteix el ressort del recurs final a la força, a Catalunya predomina una aversió a tot el que signifiqui violència. Per raons històriques òbvies, després d’haver rebut (i repartit: cal no oblidar l’anarquisme) molta llenya, el pacifisme hi és molt arrelat. El moviment sobiranista, impecable en aquest sentit, n’és la prova fefaent. Si hi ha una repressió violenta per acabar amb el procés sobiranista, ningú s’hi tornarà. El que sí que hi haurà és un xoc democràtic, de legitimitats, de legalitats, de voluntats sobiranes. Això és el que ja estem vivint en el terreny judicial i el que, un cop es convoqui el referèndum, s’aguditzarà perquè es passarà al terreny polític, que és el que el govern espanyol prova d’evitar de totes totes.

Com acabarà el xoc? És probable que pròpiament no acabi d’acabar. Vull dir que no hi hagi una victòria clara de ningú. Si efectivament es pot fer el referèndum, se celebrarà en condicions difícils, amb moltes traves, sense el reconeixement de Madrid. Costarà convèncer la comunitat internacional de la seva legitimitat. I, per tant, costarà aplicar-ne el resultat. Si, per contra, ni es pot celebrar, la victòria del govern espanyol serà pírrica perquè serà fruit d’una repressió democràtica, la probable conseqüència de la qual serà que, en la següent convocatòria electoral, l’independentisme ressorgeixi si es pot encara amb més força. Així doncs, la celebració i victòria en el referèndum pot quedar com un èxit a mitges per a l’independentisme, mentre que la no celebració només ajornarà i engrandirà el problema per a l’espanyolisme.

La paradoxa final, doncs, és que si es fa el referèndum Espanya encara tindrà l’oportunitat -si aconsegueix empassar-se el seu orgull ferit- de negociar un acord per mantenir vincles amb una Catalunya semiindependent. En canvi, si no es fa, serà per a Espanya el principi de la fi o, si voleu, serà per a Catalunya el preàmbul d’una independència total.