Després de quatre anys de primaveres seques, sembla que enguany hagi plogut molt i els mitjans celebren que els rius baixen forts i que les reserves d’aigua han augmentat en poc temps. Tot plegat ha portat alguns a pensar que ja podem tornar a omplir piscines, reactivar el turisme de masses i flexibilitzar les restriccions d’aigua, com si la sequera fos cosa del passat.
Ara bé, no podem oblidar la realitat dels últims mesos. Els cabals dels rius van assolir mínims històrics, i Catalunya ha viscut, i segueix vivint, una sequera sense precedents des del 2020. La sequera meteorològica va derivar en agrícola i va evolucionar fins a convertir-se en hidrològica, marcada per una disminució d’aigua en els embassaments, rius i aqüífers, comprometent així tot l’ecosistema i la seva biodiversitat dels quals, no cal recordar-ho, som dependents. I no ha plogut tant: les dades del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) confirmen que tancarem la primavera amb precipitacions normals. Malgrat que els embassaments del Ter i Llobregat s'han recuperat, a la meitat sud de Catalunya les pluges han estat per sota de la mitjana històrica.
És cert que les pluges recents han fet pujar les reserves de les conques internes de Catalunya del 14,33% a gairebé el 37%. Però també és cert que aquestes reserves són similars a les de l’estiu passat, quan a finals de juny de 2023 es trobaven al 30,2% i la sequera era una emergència social de primer ordre. Ara, a les portes de l’estiu, ens esperen onades de calor, risc d’incendis elevat, campanyes de reg i una gran afluència de turistes, factors que augmentaran el consum d’aigua. La sequera, doncs, ni molt menys ha acabat.
Però el problema va més enllà: el model econòmic del nostre país necessita més aigua que la que realment tenim per sostenir-se. Això ens porta a una situació d’escassetat permanent que és independent de la falta de pluges. Des d’inicis de segle, l’índex d’explotació d’aigua (WEI, per les seves sigles en anglès) de Catalunya es troba per sobre del 30%, fet que vol dir que sobreexplotem de forma insostenible les nostres masses d’aigua naturals. Per què? En comptes de planificar segons l'aigua disponible, s'ha fet segons les necessitats de les activitats econòmiques.
Fa temps que la comunitat científica alerta que els episodis de sequera seran cada cop més freqüents i intensos, especialment en climes mediterranis. Cal, doncs, gestionar la demanda d’aigua de forma planificada, amb dades científiques i criteris de justícia social i ambiental, i no a cop de decret. Cal valentia política per fer front a aquesta crisi i no comprometre les generacions futures. Calen mesures concretes de contenció i reducció de la demanda d’aigua, com l’aprofitament de les aigües grises i pluvials, que ens permetin adaptar-nos a la realitat del canvi climàtic i a la variabilitat inherent del nostre clima. Protegir els aqüífers i els rius i descontaminar les masses d’aigua i els sòls contaminats és essencial per preservar la poca aigua disponible.
És crucial que aprofitem aquest moment per reflexionar i actuar, perquè les sequeres es gestionen, sobretot, quan tenim aigua.
