Molta gent ja no percep que estem en situació de sequera greu, perquè ha plogut una mica, les temperatures són més baixes i acabem pensant que era un problema només de l’estiu. La realitat és ben diferent: tenim tan sols un 19% de les reserves d’aigua disponibles, la sequera pluviomètrica és encara extrema i continuem en plena lluita perquè els sistemes d’abastament no fallin!
En primer lloc, cal parlar de les novetats polítiques i de gestió de l’aigua. Recentment es va aprovar el nou pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya per al període 2022-2027, que planteja les mesures de gestió per a les conques internes (52% del territori, la resta de conques de Catalunya es gestionen des de l’Estat) i per a les aigües subterrànies i costaneres associades. L’atenció pública se centra sobretot en les mesures que es proposen per millorar les infraestructures d’abastament per fer front a la sequera, que podríem anomenar les “fàbriques d’aigua”. Parlem de les plantes dessaladores i de regeneració, i també s'aixequen veus que reclamen acabar la interconnexió d’unes conques amb les altres mitjançant tubs que van amunt i avall pel país.
És important recordar a tothom que aquestes fàbriques d’aigua aporten flexibilitat, però tenen un cost econòmic, social i ambiental molt alt, i no poden calmar una set infinita. Per exemple, la xarxa de distribució ATLL ja ha anunciat que aquest any incrementarà el preu de l’aigua per efecte dels consums energètics que tenen les dessaladores funcionant al 100%. Així mateix, les interconnexions i transvasaments també són una mesura trampa: l’Ebre i el Segre estan patint la sequera igual que les altres conques i no poden aportar tots els recursos hídrics que la gent s’imagina quan reclama propostes de transvasament.
El nucli del problema és que sovint parlem de la falta d’aigua, del gran problema, sense qüestionar la quantitat d'aigua que realment necessitem i quines són les dinàmiques que impulsen aquestes demandes. El nou pla de gestió no podrà resoldre l'escassetat si no s’hi involucren tots els altres plans i programes promoguts pels altres departaments: agricultura, urbanisme, turisme, indústria i altres. Calen solucions conjuntes. La sequera no es pot abordar tan sols des del vessant de la gestió de l’aigua, sinó que s’ha d’assumir una visió de territori, conscients que totes les activitats del país tenen un impacte sobre el sistema hídric. A més, la mateixa diagnosi del pla és desoladora: tan sols un 36% dels rius tenen un règim de cabals que permet el seu funcionament ecològic, més de la meitat dels aqüífers estan contaminats, i es pretén posar una pista d’aterratge per damunt d'una de les poques zones humides que ens queden.
D’altra banda, el pla presentat per l’ACA també inclou moltes mesures per reduir la degradació del medi, “la font comuna” de la qual depèn tot. Cal recalcar que aquesta font comuna no és externa, sinó que l’aigua que necessita el medi és una aigua que invertim en el manteniment de les condicions de vida de totes les espècies, inclosa la nostra. Per exemple, restaurar els aqüífers contaminats i sobreexplotats pot augmentar l'aigua disponible en cas de sequera, perquè tenen molta més aigua de la que podem emmagatzemar en un embassament o produir amb dessalació. Per això, aquestes mesures són realment les més importants per incrementar la nostra capacitat de fer front a les sequeres, i seria important que se’n parlés més. És un gran contrasentit seguir promovent macroprojectes que fan malbé sistemes naturals fonamentals pensant que aportaran riquesa i benestar, o tolerar la manca de responsabilitat d’empreses que estan contaminant l’aigua de què depenem milions de persones, per protegir els interessos d’uns pocs. Estem assignant els valors d’una manera equivocada.
Per últim, és important també parlar de riscos. Estem vivint uns canvis mai vistos abans: fenòmens climàtics extrems, guerres i dinàmiques financeres que canvien les regles del joc. Cal tenir present que la gestió del risc de sequera també ha de tenir en compte tots aquests aspectes que ens fan dependents de la disponibilitat de productes i recursos externs, com per exemple fertilitzants o gasoil per a l’agricultura, o de l'estabilitat de canals comercials, com per exemple els microxips per al futur digital que ens hem imaginat.
Hem sentit a parlar de “la necessitat d’emancipar-nos de la pluja, deixar de dependre'n”. Aquesta visió és ciència-ficció i per les raons exposades quedarà frustrada. Jo dic que hem d’emancipar-nos de la dependència d’un sistema econòmic desarrelat i que no respecta la vida.
