Passada la ressaca de les eleccions gallegues, amb el PP reforçat, el BNG enlairat i el PSOE-Sumar tocats, emergeix de nou el debat sobre els problemes i reptes a casa nostra, amb el tema estel·lar de la sequera, deguda a la persistent manca d’aigua, però també a la por i l’aversió a prendre decisions. En aquest article fugiré de practicar l’esport tan nostrat de criticar-ho tot i a tothom, sovint amb el propòsit de treure’s les responsabilitats de sobre, sense aportar mai solucions. Tanmateix, recordaré que les solucions hi eren, que eren possibles i que el fet de no adoptar-les ens ha abocat a la penosa situació actual de manca d’aigua i de restriccions.
Començaré amb una premissa: l’aigua més cara és la que no tenim. És a dir, per cara que fos l’aigua, mai no ho seria tant com el fet de no tenir-ne. I una segona premissa: de tots els subministraments que paguem –gas, electricitat, telecomunicacions...– el de l’aigua és, de llarg, el més econòmic; i encara es veuria més si en el rebut de l’aigua no s’hi carreguessin molts altres conceptes que poc tenen a veure amb el cicle de l’aigua.
Dit això, vull recordar que fa gairebé trenta anys els governs del president Pujol varen estudiar i aportar la solució –el transvasament del Roine– que ens hauria estalviat viure la dramàtica, i esperpèntica, situació actual. Ho recordava aquesta setmana el professor de la UAB Joan Llonch, en un article oportú i clarificador. Durant més de dues dècades, ni els partits catalans ni els governs espanyols de diferent signe no hi varen voler donar suport. I ara en paguem les conseqüències.
El plantejament era senzill i ambiciós alhora. Es podria resumir així: les nostres conques hidrogràfiques, que venen dels Pirineus, no ofereixen garanties suficients de subministrament estable, per a un país amb necessitats creixents com el nostre. A pocs centenars de quilòmetres al nord existeix aigua molt abundant, provinent dels Alps. Una part d’aquesta aigua es pot transportar cap al sud, cap a casa nostra, perquè els francesos que en tenen la concessió estan disposats a vendre-la, tenint en compte que els en sobra molta. La infraestructura necessària per portar aquesta aigua era assumible, i fins i tot hi havia empreses privades que podien assumir-ne el cost, estalviant diner públic, a canvi d’una concessió a llarg termini. L’impacte ambiental de l’obra existia, però era inferior al que tindran les línies d’alta tensió que caldrà construir per portar l’energia necessària des de l’Aragó per fer funcionar les nostres noves dessaladores. El preu final de l’aigua per al consumidor també era assumible, perquè no hauria sigut més car que el de l’aigua dessalada, i no diguem que el de l’aigua transportada en vaixells.
Els avantatges eren molt evidents, i tangibles. Teníem una garantia d’aigua a molt llarg termini, amb una font segura, dins del marc europeu. No calia pensar més en la conca de l’Ebre, sotmesa a un estrès hídric considerable, controlada pel govern espanyol i amb una forta contestació entre els ebrencs. El sistema Ter-Llobregat, tremendament explotat i esgotat, podia recuperar bona part dels seus cabals, amb un impacte positiu sobre diverses comarques, sobretot gironines. Es podia abordar la necessària modernització de grans regadius, com el del canal d’Urgell, amb la tranquil·litat de saber que la gran regió metropolitana de Barcelona, amb més de cinc milions de persones i una intensa generació d’activitat econòmica, tenia les seves necessitats cobertes. En definitiva, en el balanç entre avantatges i inconvenients, els primers pesaven molt més que els segons.
Quan un problema no el pots resoldre, has de ser prou humil per reconèixer les teves limitacions. Però quan hi ha solucions, has de tenir prou determinació per prendre decisions. En el repte de l’aigua, ha faltat aquesta ambició. Han regnat la miopia política i la mirada de curta volada, sobretot a Madrid, però també a Catalunya. Durant més de vint anys, davant de tothom, es va defensar una solució que era viable. Avui constatem que els que varen negar, o negligir, les solucions, no n’han aportat cap de pròpia. Altrament, no estaríem vivint la penosa situació actual. En el transcurs de l’última dècada llarga, hem patit dues crisis de gran magnitud i fort impacte: la crisi financera, que va durar sis anys i que va impedir invertir perquè els calaixos estaven plens de deutes i buits de diners, i amb prou feines es podien pagar els sous i els medicaments a finals de mes. I la crisi sanitària, la de la covid, durant la qual s’ha gastat molt i ens hem tornat a endeutar per superar una situació de col·lapse total.
La lliçó que n’hem de treure no resulta tan complicada. Passa per identificar grans reptes de país, descarregar-nos dels excessos d’ideologia que paralitzen, teixir consensos prou amplis i defensar amb convicció les solucions. En el tema crucial de l’aigua, malgrat que la solució hi era, no va ser possible. Esperem que en altres grans temes, com educació, immigració o finançament, per citar tres exemples de prou gruix, hi hagi més encert.
