El separatisme madrileny (1922)

Editorial de La Veu de Catalunya (23-VI-1922), diari on Joaquim Pellicena (Valladolid, 1871-Paris, 1938) figurava llavors com a director. Aquest article testimonia que des de fa un segle, si més no, persisteixen les obsessions -contradictòries, desconcertants, paradoxals, crònicament malaltisses, en definitiva- que engreixen la mentalitat del nacionalisme espanyol contra Catalunya. Periodista rellevant ben jove encara a les Filipines, Pellicena es va establir a Barcelona. L’Associació de Periodistes el va elegir president. Militant a la Lliga Regionalista, va ser regidor a l’Ajuntament barceloní de 1931 a 1934 i diputat a Corts el 1933. A l’esclatar la guerra es va exiliar a Paris on va treballar al Bureau d’Information Espagnole, oficina de propaganda organitzada per Francesc Cambó.

L'ABC, el mateix diari ABC que reconeix la ineptitud de l'Estat espanyol per a la conservació de les carreteres, defensa la necessitat de mantenir a Catalunya l'oficialitat única de l’“idioma espanyol”. El separatisme instintiu de l’ABC ha tingut aquests dies una doble manifestació. Davant el fracàs de l'Estat espanyol per a conservar les seves carreteres, proposa que aquesta conservació sigui adjudicada per contracta. Ni l'exemple definitiu de les carreteres basques i de les carreteres de la Mancomunitat de Catalunya l'obliga a reconèixer que la solució més pràctica, fins i tot des del punt de mira tècnic i administratiu, fora que l'Estat delegués aquestes funcions, que no ha sabut ni sap exercir, en les Diputacions i en les Mancomunitats que hi haguessin demostrat llur aptitud. Quant a la qüestió de l'idioma, la posició de l’ABC és molt curiosa. Insisteix que l'idioma català no és un idioma espanyol, en parlar d'un idioma català i d'un idioma espanyol i en concebre com a pobles diferents Espanya i Catalunya, que és la tesi separatista, sostinguda sempre per l’ABC. Remarca el diari madrileny el caràcter d'imposició que dona al castellà, en dir que l'única manera d'evitar-ne l'extirpació a Catalunya és el seu manteniment com a idioma oficial. Està bé. El  diari de les beceroles, amb una inconsciència esfereïdora, des d'un punt de mira espanyolista, parla ex abundantia cordis... Però hi ha a Madrid diaris i polítics que no pensen com l’ABC i expressen el desig d'arribar a solucions de concòrdia en aquesta qüestió de l'idioma, que és una de les qüestions fonamentals del problema català. Però aquests diaris i aquests polítics que volen ésser amics nostres i cerquen generosament punts de coincidència per aconseguir una cordial intel·ligència entre ells i nosaltres, cal que comprenguin que tot el problema resta inclòs en aquesta disjuntiva: o ells consideren que l'idioma català és un idioma espanyol o ells consideren que l'idioma català és un idioma estrany. Si el consideren un idioma espanyol cal que, en la vida privada i en la vida pública, tingui exactament els mateixos drets que els altres idiomes espanyols. Si el consideren un idioma estrany, cal que admetin totes les conseqüències ineludibles d'aquesta concepció separatista. L'argument de la “utilitat” no pot ésser dut a aquest diàleg. Car ni Catalunya col·lectivament, ni els catalans individualment, poden admetre imposicions oficioses que els assenyalin llur conveniència. El nostre veritable interès nosaltres mateixos el sabrem esbrinar amb eficàcia efectiva. No necessitem pas mentors interessats o influïts pels prejudicis. L'argument de la “utilitat” potser ens portaria a conclusions molt contràries al que es pensen els qui l'invoquen. De totes passades, però, ningú podrà escatir millor que nosaltres el que ens convé. En aquest sentit “el pobre niño catalán” de l’ABC és un veritable monument del ridícul.