La separació de poders: el paradigma Draghi
Fa uns dies el govern del senyor Mario Draghi va decretar que els creuers ja no entrarien més a la llacuna de Venècia. Una acció conjunta dels ministeris de Turisme, Indústria i Transports. Sembla que n’hi haurà d’altres, de mesures. Les raons són diverses i ja se les poden imaginar –a tall d’exemple, des dels anys 50 la població s’ha reduït a la meitat–. La mesura ha estat criticada per l’alcalde –només faltaria!–. Tampoc deu haver caigut bé als propietaris de terrasses de bar i de souvenirs que empastifen la ciutat, com tantes altres. Però, en general, la decisió ha estat ben rebuda per la majoria de la població, no només de Venècia sinó del Vèneto i de la resta d’Itàlia. A nivell mundial som molts els que ens en felicitem, també.
Els darrers temps hem projectat la discussió de la separació de poders fixant-nos, únicament, en el sistema judicial. Tanmateix, fa temps que hem renunciat, amb passivitat, a la separació de poders entre el legislatiu i l’executiu. S’ha assumit que els governs han de ser un braç, una extensió, dels Parlaments. I això constitueix un dels hàndicaps que, amb l’objectiu d’una bona governança, convindria superar. La frontera entre el govern de torn i el Parlament és poc clara. En el cas d’Espanya, de Catalunya, evidentment, aquesta frontera és inexistent. A nivell pràctic, no cal comptar amb el Parlament per a gairebé res. I quan aquesta realitat es veu alterada, quedem astorats. És així que tothom s’escandalitzava per un procés perfectament democràtic i transparent com va ser la discussió parlamentària del Brexit al Regne Unit. Al meu entendre, un exercici de democràcia al qual el món no està habituat.
El procediment per al qual està pensat el mecanisme democràtic és el següent: la població elegeix el Parlament i aquest dona la confiança a un individu, el primer ministre, perquè formi un consell de govern amb els membres que ell designarà. Aquest consell ha de ser com un grup de directius que fa de supervisor ordinari de l’administració pública i impulsa les activitats extraordinàries que el Parlament ha dit que s’han d’impulsar en investir el primer ministre. Un cop rebut el mandat, l’execució dels temes hauria de ser més aviat tècnica i efectiva. I els components del govern, gent independent i eficaç que tingui assumit que quan s’acabi la missió tornarà als seus afers. Però no. Els components del govern són gent del partit premiada que, massa sovint, posseeix un currículum lamentable. Porucs d’una opinió pública àvida de carnassa i safareig.
És en moments determinats, en períodes delicats, quan aquesta tecnocràcia es troba a faltar. Si recordem el règim franquista, observarem que van ser els tecnòcrates els que van implementar la posada al dia de l’economia espanyola. El famós Pla d’Estabilització, amb els subsegüents plans de desenvolupament, d’industrialització, etc. va ser dut a terme per gent que combregava, més o menys, amb el règim però sense ambició política, i que va aplicar una lògica professional molt independent –el cas més paradigmàtic fou el d’en López Rodó, membre de l’Opus i afí al règim, però que tenia com a braç dret un economista expedientat, i a qui Carrero Blanco no suportava, com fou Fabià Estapé.
A nivell internacional, el moviment més important en aquest sentit ha estat establir la independència dels bancs centrals. Sobretot als Estats Units, la Gran Bretanya, el Japó i l’eurozona. Altres països han seguit aquesta doctrina, també. Fins que no es va fixar això, els bancs centrals servien als interessos partidistes dels que estaven al govern, que actuaven seguint pressions electorals. Devaluacions, impressió de moneda, etc. s’havien convertit en armes que arrossegaven tot un país al desastre.
En el cas de la pandèmia ens hem quedat a mitges. Hem gaudit d’una autoritat sanitària professional independent, però hem patit unes decisions econòmiques preses sota pressió electoral i, sovint, populista. El fet, barrejat amb una evident incompetència a l’hora de governar, ha donat resultats sorprenents. L’exemple més clar és el fet d’aixecar les restriccions per Setmana Santa quan tothom sabia que no s’havia de fer. Es va cedir a la pressió de l’opinió pública –volem sortir!– i a la del sector turístic –ens estan ofegant!
En general sembla que els problemes importants han de ser gestionats per tecnòcrates. Designats i supervisats per les autoritats democràticament elegides, sens dubte. Però professionals que no es deguin ni al partit ni al populisme de curt termini, i que no estiguin pendents dels vots que han de venir. La figura del senyor Draghi, dirigint el Banc Central Europeu abans i ara al capdavant del govern italià, ens ho recorda.
Xavier Roig és enginyer i escriptor