Llegim a l'ARA que “la Unió Europea cada cop tem més l'amenaça de l'expansionisme rus i dels efectes del canvi climàtic” i, per tant, “demana a tots els europeus que tinguin reserves d'aigua, medicaments, bateries i aliments per subsistir almenys 72 hores sense ajuda externa en cas d'un conflicte bèl·lic o de catàstrofe climàtica o ambiental”.
Potser una servidora i els que m'envolten (s’hi inclouen les mascotes) no duraríem ni vint minuts. Al cap de vint minuts ja començaríem a fer el sorteig amb els bastonets de diferents mides per veure qui ens mengem primer. Però, en canvi, al nostre entorn hi ha persones que podrien passar la Guerra dels Cent Anys sense que se’ls acabés el paper de vàter. Les àvies estimades. Rebostos plens de cigrons, de coses impensades com potets de pebrot, de puré de sobre (per si de cas), però també de patates, perfectament esteses, perquè durin. Aquest estil d’àvia que sempre té llaunes de refrescos (a casa meva, els refrescos no arribarien ni a la nevera, de tanta il·lusió que ens fan) i patates rosses (les patates rosses les comprem per consumir immediatament). Que tenen un congelador ple de tàpers amb etiquetes, de gelats, de canelons que van fer, i que quan van a comprar demanen pernil dolç “que es trenqui” –"Perquè és per al meu net”, diuen.
A les àvies del meu entorn (les mares d’antes), que saben el que és patir per no poder alimentar els petits, no les agafaran amb les lleixes buides, aquests senyors de la Unió Europea. La meva ens abraçava i ens deia: “Ai, les meves meterrones”. Ens tractava de “metes”, és a dir, de pits. Entenc molt bé que algú que té dos pits d’on ha rajat la llet per alimentar els fills propis o els de les altres –m’encanta la idea de les dides– ha de tenir per força l’instint aquest, tan màgic i divertit, de peixar. Tots necessitem una àvia a prop que ens pregunti si ens hem quedat amb gana, senyors europeus.
