Han coincidit a Barcelona Miquel Barceló i Tim Burton, dos senyors amb els cabells esbullats. Dos increïbles creadors. El pintor i escultor té 67 anys, i el cineasta en té 65. El pentinat despentinat que traginen és, com tot en ells, una declaració estètica, és a dir, ètica: estic més enllà de les modes, soc lliure, i tinc més cura de la meva obra que del meu cos, però l’una i l’altre s’assemblen. Mires les ceràmiques de Miquel Barceló i mires el seu (des)pentinat i hi trobes la mateixa expressivitat desfermada. Fang i cabells, dues matèries per crear formes que ens sacsegen i ens atrauen. Mires els personatges grotescos, surrealistes i desmanegats de les pel·lícules de Tim Burton i el veus a ell, alhora fràgil i màgic. A tots dos és com si les idees els esclatessin al cap, com si els cabells enlairats i anàrquics fossin pensaments en procés de formació, o de deformació. Són genis en ebullició constant. Fins i tot a la punta dels cabells.
En aquest país vam tenir el savi Eduard Punset, que també lluïa un cap de rínxols blancs erectes, com un mar de cabretes embravit. Però l’exemple clàssic i universal de savi despistat i despentinat és Albert Einstein, amb la seva melena que no sabies si pujava o baixava. Tot és relatiu, esclar. En el terreny de l’art, Warhol va ser dels primers a desconstruir el seu pentinat (els pintors de les avantguardes clàssiques o eren calbs, com Picasso, o anaven ben enclenxinats, com Braque, Tzara o Miró: reservaven la revolució estètica per a l’obra; només Dalí, una mena de dissident narcisista, va començar a épater amb el seu aspecte, sobretot via bigoti). Si anem més enrere, de cabelleres assilvestrades en trobem poques, una mica la de Beethoven, al tombant del XVIII al XIX. Al Nou-cents, alliberats de les perruques, els canvis de moda masculina van anar produint-se més per la banda de les barbes i els bigotis que d’uns cabells domesticats.
Al segle XX, l’alliberament de la dona ha comportat un lent avenç en la feminització, ni que sigui només formal, de l’home, que cada cop es preocupa més pel seu look. Tant com elles, de cap a peus. Sovint per mostrar un (estudiat?) aspecte despreocupat, com Barceló i Burton. Abans els homes ho tenien fàcil, es tractava de seguir unes poques regles prou senzilles. No s’esperava d’ells gaire originalitat estètica. La genialitat l’havien de demostrar en la vida pública, que tenien reservada com a camp gairebé exclusiu: en la política, l’esport, l’art, la ciència... Això ha canviat. Les dones han començat a accedir a professions i rols abans masculins i, alhora, tots, homes i dones, sentim amb intensitat la pressió estètica sobre els nostres cossos. L’anorèxia, per exemple, comença a fer estralls també en els nois.
Els adolescents-joves, ells i elles, donen molta importància al propi aspecte, a través del qual s’afirmen, es construeixen, es desmarquen de les normes i codis imposats. Però cenyim-nos al pentinat: no pentinar-se és una moda. Una declaració d’intencions. És a dir: no m’importa què penseu de mi, la meva bellesa consisteix en la transgressió, en el que alguns podeu considerar lletjor. Tant se me’n dona. Els cànons estètics no m’afecten. En tinc uns de propis. Soc diferent, independent. Estic a l’avantguarda, marco el camí del futur. Els artistes fan d’aquesta actitud una manera permanent de ser al món, de crear llenguatge estètic. I la dreta extrema, ultra o populista se n'apropia: mireu Milei, Johnson, Trump. Modernitat fake.
Barceló i Burton semblen més joves. Joves eterns, en el millor sentit de l’expressió. Segueixen en plena forma creativa i mantenen també, en la seva aparença personal, una atractiva desimboltura natural. Què és natural i què artificial? Aquí entraríem en tot un altre debat. En tot cas, Barceló i Burton no s’han amanerat, més aviat s’han deixat anar. Els cabells hi ajuden molt, són un missatge en ells mateixos: com els caps d’on surten, van a la seva, sense cotilles. No hi ha raspall ni colònia que els empresoni. Són lliures. Per seguir innovant. I, malgrat ells, per crear la moda del despentinat.
