El senyor Terry

Terry Venables va arribar a un Barça que escrivia la seva història recent amb paraules com ara segrest, hepatitis o fractura del mal·lèol. Eren temps turbulents, de molts milions i molts complexos. Maradona acabava de marxar a Nàpols. I per això té mèrit que, contra tot pronòstic, en la seva primera temporada com a entrenador, la història blaugrana es passés a escriure amb l’expressió “Urruti, t’estimo!”

Aquella tarda del 1985 a Valladolid, el Barça va guanyar la Lliga onze temporades després de l’últim cop. Mentre els jugadors s’abraçaven i saltaven a la gespa, i mentre a set-cents quilòmetres de distància Barcelona era una festa, Venables es va quedar assegut a la banqueta immòbil i sobrepassat. I mentre el ministre de Sanitat, Ernest Lluch, felicitava a la llotja el president Núñez, que plorava per no perdre el costum, Venables va tancar-se una estona al lavabo del vestidor perquè volia estar sol.

Un any després, el Barça i Venables es van quedar a una tanda de penals de guanyar la Copa d’Europa a Sevilla. El pèndol blaugrana era així de cruel, aleshores. Protegit darrere la seva sornegueria i les traduccions de Graham Turner, sempre em va fer l’efecte que Venables pensava que a Can Barça tots estàvem com un llum. Havia fet treballar els jugadors la pressió alta, la captura del rebot, els havia fet córrer als entrenaments i assajar córners i faltes.

Però la seva llibreta no estava feta a prova de tanta tensió institucional, ni el seu sentit de l’humor, de tanta desgràcia. Per això el meu record favorit de Venables és la roda de premsa de Valladolid, quan un periodista li va preguntar si no creia que el penal s’hauria hagut de repetir perquè Urruti s’havia mogut. Venables se’l va mirar molt seriós i va exercir d’anglès: “Sí, esclar”. La riallada va ser sorollosa.