Llegeixo a l'ARA el cas de Vallcebre, on l’alcalde i els seus familiars han estat denunciats pels veïns per haver rehabilitat una masia en estat ruïnós fins a convertir-la “en una casa plenament reformada saltant-se la normativa urbanística”. Pel que diu la Fiscalia, l’Ajuntament els va autoritzar a “fer-hi un aparcament, un porxo, un local d'oci, plaques fotovoltaiques, fosses sèptiques i dipòsits enterrats”.
No és el mateix un porxo que un dipòsit enterrat (i les plaques són un debat més complicat). Vull dir que “inventar-se un porxo” malmet la façana, però enterrar dipòsits, per emmagatzemar aigua, no. L’estat de la masia, a la foto de l'ARA, abans de la rehabilitació és ruïnós. I rehabilitar quatre pedres i donar-li un ús (ètic, esclar) em mereix respecte. Com a habitant de masia, diré que és evident que avui les nostres vides són altres que les de la gent de fa dos-cents anys. Necessitem fibra òptica, per exemple, i escalfar-nos, i somniem (sense que sigui possible) amb una xarxa de clavegueram. Ara bé. Si rehabilites una masia tens una responsabilitat patrimonial. No pots fer el que et dona la gana, i si ho vols fer, construeix-te una casa nova, allà on t’ho permetin. No tens cap dret a engrandir les finestres perquè entri més llum, per exemple, o a destruir la llar de foc original, que no t’agrada, o a fer-te un garatge amb teulada de pissarra, perquè et sembla cuqui.
Si dic això, és perquè ho veig constantment. Tots els que pretenen habitar una masia el primer que fan és demanar permís per engrandir finestres. Però les masies solen estar orientades a la perfecció per aprofitar el sol a l’hivern. I per això les finestres no solen ser grans, per evitar el sol de l’estiu. Els nostres avantpassats, que, sembla mentida, no eren idiotes del tot, sabien que a l’estiu una finestra gegantina et farà liquar de calor. Com li passa, esclar, als que es construeixen cases noves en aquests entorns rurals, com si visquessin a Oslo i no a Sant Kevin de Vallfosca.
