Les senyes d’identitat dels difunts
El 24 d’abril va morir a Ciutat de Mèxic Max Rojas, poeta contra corrent i, segons ell, de “fama prepòstuma”, mig comunista i mig ermità. Autor d’ El turno del aullante, Ser en la sombra i Cuerpos, llibres que el van convertir en una figura major de la recent poesia mexicana.
“...las oscuras señas de identidad que dejan los difuntos / para que nunca los olviden y jueguen a que siguen vivos, / se sientan a la mesa y beben sus amargos vinos, / caminan por los cuartos y acarician los muebles donde, / alguna vez, hicieron el amor, / y fuman sus hórridos tabacos / a la hora en que los vivos duermen... ”
Havia nascut el 1940. Ell sempre va dir que els seus pares eren Caridad Proenza i Jorge Luis Rojas. És cert. Però en realitat tenia dos pares més. El seu primer pare, el biològic, era Artur Perucho Badia, nascut a Borriana, i la seva primera mare, una francesa anomenada Lucienne.
L’agost de 1937 Artur Perucho va assumir el càrrec de director de Treball, l’òrgan del PSUC, i des d’aquest lloc va fer el possible per justificar la repressió contra els suposats trotskistes del POUM. En la vesània de mentides inculpatòries contra aquest partit, va jugar un paper rellevant un llibre titulat Espionatge a Espanya, que estava signat per un tal Max Rieger i prologat per José Bergamín. Es va publicar com un traducció realitzada per Artur i Lucienne Perucho del llibre de Rieger, però en realitat s’havia escrit a Barcelona i bona part del seu fal·laciós contingut va ser subministrat pel mateix Perucho.
“ Los pájaros se mueren / sin aviso; / se les llena de sombra / la garganta, / y se van detrás del trino / por la niebla, / sin huellas en el viento, / sin retorno. / (Con la muerte de un pájaro, / así de hueco queda el aire / mordido por silencios.) ”
El febrer del 39 Artur i Lucienne van conèixer l’exili i la separació. Ella va anar a París, a casa dels seus pares, i ell a Mèxic. El 29 de maig de 1939, Lucienne li va escriure, explicant-li que a París s’havia acomiadat de Teresa Proenza i d’Elena Vázquez, que havien sortit d’Espanya, l’una cap a Cuba i l’altra cap a Mèxic. “No trigaràs gaire a veure-les per allà. M’alegro molt que les seves respectives famílies siguin tan simpàtiques com elles mateixes. És tan bo tenir amics de veritat!” La parella es va poder retrobar a Mèxic i van tenir un fill, el 4 de juny de 1940. Però dissortadament poc després va morir Lucienne, de febres puerperals. Sobrepassat per les circumstàncies, Artur va lliurar el nadó en adopció al matrimoni format per Caridad Proenza i Jorge Luis Rojas -“És tan bo tenir amics de veritat!”-, que li van posar el nom de Max, el nostre poeta.
Caridad Proenza, la segona mare de Max, era una revolucionària cubana que es va veure obligada a demanar asil polític a Mèxic. Va ser molt bona amiga de la catalana Caritat Mercader, la mare de Ramon, l’assassí de Trotski. Es van conèixer a Mèxic a finals de 1936, on Caritat havia viatjat per aconseguir armes per a la Generalitat de Catalunya. En retornar a Barcelona es va assabentar que el seu fill Pau havia mort al front. Poc després li va arribar una carta de consol de Caridad: “Estimada Caritat Mercader: Hem estat amb tu tot aquest temps. Hem pensat en el teu fill com un dels nostres alliberadors. Tenim la teva pena i la teva glòria. Com a comunistes sabem ser sensibles i alhora forts. De tu mateixa hem après molt. Com podríem oblidar-te ara?”
Podríem parlar molt de la família Proenza, però em limitaré a un parell d’apunts. Teresa, la germana de Caridad, va ser l’última secretària de Diego Rivera. Estava molt unida a una dona d’Agramunt, Carmen Brufau Civit, agent del KGB a Mèxic. Després de la revolució cubana, va estar treballant a l’ambaixada de Cuba a Mèxic. Va ser ella qui, l’1 d’octubre de 1936, va rebre un nord-americà que va entrar a l’ambaixada encara no sabem ben bé a què. Era Lee Harvey Oswald, l’assassí de Kennedy.
“ Esto del palabreaje humano es cosa mala, Perro; uno trae su silencio, y los demás nada más van oyendo el aullido; uno trae su alarido, y los demás nada más van oyendo el silencio. Esto del palabreaje humano es cosa mala, Perro. ¿De qué carajo sirven las malditas palabras?; tanto que nos costó aprender a hablar, para poder decirle hurañas palabras de ternura, y nada, Perro, sólo pedazos de trozadas palabras de ternura nos quedaron. Esto del palabreaje humano es cosa mala, Perro. ”
Max Rojas, entre altres coses, va ser director de l’Institut del Dret d’Asil - Museu Casa de Leon Trotski del 1994 al 1998.