“Señu, para qué sirve aprender català?”

He estat més de 20 anys de mestra en escoles de les perifèries de Sabadell, Terrassa, Rubí, Barcelona... A mitjans dels anys 90 hi havia molt alumnat la primera llengua del qual era el castellà, i al voltant del 2000 van començar a arribar infants i adolescents que tenien per primera llengua l’urdú, l’àrab, el xinès, el romanès, etc.

Als 90, recordo una escola a Terrassa on vam realitzar una setmana cultural sobre la gastronomia, els balls i les tradicions de les comunitats autònomes. Cada classe es va documentar sobre una: Astúries, Andalusia, les Illes Canàries... i al final de la setmana es va fer una preciosa exposició amb totes les feines fetes.

Al voltant del 2000 en una escola de Nou Barris vam començar a fer projectes sobre els països de l’alumnat. En recordo especialment un a 3r de primària sobre Bolívia. A la classe hi havia dos nens bolivians. Vam estudiar les festes, la fauna, la flora i la geografia del país. Un matí van venir les seves famílies a portar-nos productes i contes típics de Bolívia. Arran d’allò, aquells nens i les seves famílies sempre es van sentir propers a l’escola. Tothom els mirava amb més complicitat i reconeixement des d’aquella experiència.

En una altra escola on vaig treballar es va instaurar “el dia dels traductors/es”. Es preparava amb temps i amb dedicació de tot el claustre. El departament d’Educació enviava persones traductores de les llengües de l’escola i les famílies passaven el dia al centre. Només hi havia una condició: havien de portar un plat típic del seu país per compartir. Era una fotografia emocionant veure famílies de molts racons del món convivint juntes. L’objectiu de totes era millorar l’educació dels seus fills/es sabent que venien amb “motxilles” molt carregades i de llocs tan allunyats com Nigèria, el Pakistan, Egipte... i també tenien un altre objectiu comú: integrar-se en la terra que els acollia per donar-los un futur millor que el que ells havien tingut. Cada família tenia una entrevista amb la tutora i la traductora sobre el procés de cada alumne/a. Per a nosaltres, les mestres, era un dia important en què s’establia un vincle que duraria tot el curs. Al centre també s’oferien classes de català per a les famílies del Consorci per a la Normalització Lingüística. Aquestes sessions permetien que es vinculessin a l’escola i a la llengua d’una manera natural i propera. Era una gran experiència per a tothom.

Tornant al present, la setmana passada em vaig trobar l’Antonio, un alumne d’Hondures que sempre em deia: “Señu, para qué sirve aprender ‘català’?” Quan em va veure em va dir: “Señu, doncs sí que serveix aprendre català, ara estic treballant en un restaurant i m’han agafat perquè parlava català. Estic content d’haver-te fet cas a classe. ¿Te’n recordes quan els dilluns explicàvem a la rotllana què havíem fet el cap de setmana i fèiem un diari sobre les nostres vides? Ens ho passàvem bé i rèiem molt”.

Escoltant l’Antonio, penso que sí que teníem raó quan insistíem amb molta estima dient: “En català, sisplau”. El català és una llengua útil i necessària i per això la llengua catalana ha de ser la llengua vehicular a l’educació. Les llengües són cultura, són el nostre passat, el nostre present i el nostre futur. Per això hem de tenir cura i protegir el català. I perquè això passi, s’han d’incrementar els recursos com les aules d’acollida, els equips LIC... S’han d’impulsar programes per a les famílies, promoure el català fora de l’horari lectiu (a l’espai del menjador, a les extraescolars ), a l’oci, a la televisió… I cal una forta inversió en formació per a les professionals i així actualitzar les maneres de promoure l’ús del català. Veiem d’uns anys ençà que l’ús social de la llengua ha minvat, especialment per part de les persones joves. Les sèries, les xarxes i els jocs online són ara mateix espais als quals dediquen moltes hores, i haurien de poder-se consumir en català amb facilitat. Tenim plataformes audiovisuals on és una quimera trobar una pel·lícula en català.

Les persones que venim del món educatiu no oblidem com als anys 80 es va impulsar, primer des d’ambients progressistes i després ja amb un ampli consens social, que el català esdevingués la llengua vehicular a l’escola. Totes recordem la lluita de les escoles de Santa Coloma de Gramenet perquè les classes es fessin en català. Aquesta lluita i d’altres van aconseguir que s’aprovés la llei d’immersió lingüística el 1983. Aquest fet va assegurar la competència lingüística de l’alumnat en les dues llengües cooficials i va evitar que se separés els infants per raó de llengua. Aquesta llei va ser una eina que va facilitar la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.

Ara estem en un altre context, també complex, on són necessaris aquella força, il·lusió i consensos. Hem de recuperar l’esperit d’aquells anys d’igual manera que ara l’Antonio ja sent la llengua catalana com a part de la seva vida. Caldrà, doncs, posar-nos a treballar organitzacions, institucions, partits polítics, comunitat educativa... per construir aquesta nova realitat on el català sigui la llengua que fomenti la concepció que som “un sol poble” al marge dels nostres orígens culturals o socials.