El sense sentit, primer rècord (1989)

De l’article de Ramon Barnils (Sabadell, 1940-Reus, 2001) a La Vanguardia (22-IX-1989). Traducció pròpia. Ha fet trenta-cinc anys dels incidents que a més de la pluja van enterbolir la inauguració de l’Estadi Olímpic de Montjuïc aquell 8 de setembre. Es van produir crits, es van llançar octavetes de contingut independentista, i sonaren xiulets contra el Rei d’Espanya i algunes autoritats polítiques i esportives que van intervenir en aquell acte. Potser per pressions dins i fora del diari, en aquesta peça la ironia de Barnils flaquejava.

Que en la seva primera informació sobre els fets TV3 ni tan sols esmentés els incidents de la reinstauració de l’estadi de Montjuïc demostra fins a quin punt els periodistes ens trobem tancats dins els nostres propis límits: els de la superficialitat diària, els de la noticia que ja no és noticia, els de que nosaltres mateixos i els nostres mitjans decreten que existeix més ençà, doncs, d’allò que realment existeix. [...] Hi ha comptabilitzats més de cent articles en una sola setmana destinats a donar opinió, insults, consell o desviació dels incidents de l’esmentada reinstauració. És a dir, no als incidents de tipus tècnico-arquitectònic ni tan sols als incidents de tipus polític acceptats per la rutina diària del periodista (els incidents de la política vigent, de presència lògicament proclamada en els fets de Montjuic). No: aquest centenar d’articles es refereixen, precisament, a allò que segons TV3 de primera hora i segons la majoria de periodistes, no existeix: la política, els fets, els sentiments i les idees independentistes. [...] Aquest mateix periòdic, i tots els que s’ocupen de la nostra societat, publica sovint enquestes sobre les idees polítiques, patriòtiques i d’identitat del conjunt dels nostres conciutadans. En aquestes estadístiques, i des de fa ja molt de temps (per a les qüestions de la llengua ja des de molt abans del règim actual, és a dir, ja en ple règim anterior) les preferències dels ciutadans per la seva condició de catalans per damunt de la d’espanyols és clara i, pitjor encara, progressiva. Fins assolir en les darreres, de moment, xifres altament preocupants: més de la meitat es considera abans català que espanyol, i no ja un grapat de gent sinó un parell de grapats i, allò que encara és pitjor, no exclusivament d’adolescents, consideren que amb ser catalans ja en tenen prou (i a vegades fins i tot ens sobra, i excuso la manipulació estadística). Horror màxim: la consolidació de la identitat és paral·lela amb la consolidació democràtica. Números, estadístiques, xifres, detalls exactes no s’han vist pas en la cavalleria, més o menys carranca, llençada sobre els considerats únics responsables de la ingratitud, l’extra parlamentarisme i el boicot a la més gran ocasió que ha vist el segle barceloní i els seus valedors. Però les xifres existeixen, les dades hi son, els números canten. I als cinc mil milions dels sis mil del cost que, segons l’alcalde, ha pagat l’Estat de l’Estadi, podria per exemple comparar-se als sis-cents mil milions que el llavors conseller d’Economia de la Generalitat, Ramon Trias Fargas, va remarcar en aquestes mateixes pàgines en memorable i irrefutable article, s’emporta de més l’Estat del país de l’Estadi cada any que passa. Xifres, dades i números sobre allò que hi ha realment, als quals ara es podrà afegir, per a informació del ciutadà interessat més enllà de “lo que hay que ver”, el centenar llarg d’articles sobre la qüestió. Tot un rècord: el primer obtingut gràcies a l’Estadi. Molt rejovenit, efectivament.