A la vida està bé tenir clar que no pots agradar a tothom. Ajuda a no pretendre-ho. De la mateixa manera que a mi no em fan el pes ni el PSC ni els peus de porc (consti que haver posat el PSC i els peus de porc tan a prop es pot malinterpretar però en realitat els peus de porc els venen com un menjar exquisit; per tant, no seria res dolent, només que a mi, no m’agraden), d’altres voten aquest partit i sospiren per un esmorzar de forquilla. Podem discutir sobre la ideologia d’unes sigles i la conveniència del porc, i fins ens pot explotar el cap escoltant teories dels límits de l’humor, però el que no té cap sentit és que es puguin passar tots els límits reals i se censurin els metafòrics. El problema que fa molt de temps que vivim és que no se censura i s’expulsa el que realment ens fa mal com a societat sinó allò que es considera intocable perquè ens continuem fent mal com a societat. Els altaveus que tenen determinats discursos no s’han apagat. Es mantenen encesos i a un volum molt alt. Però el problema és un programa d’humor. O un llibre. O una pel·lícula. O una escultura. En totes aquestes coses els límits sempre els posen els guardians de l’ordre. I l’ordre no té res a veure amb les ensenyances de Marie Kondo (de quan no s’havia relaxat). Això que ha passat és un altre ridícul estrepitós del sistema, que, mirant de salvar-se, es posa en evidència. Però, mentrestant, continuarem veient esvàstiques de les que no fan gens de gràcia. I l’humor no té límits perquè és com els peus de porc. T’agrada o no. T’ofèn o no.
Com a independentistes ens han comparat amb els nazis. També en contextos humorístics. Però a ells els semblava normal. Esclar. Organitzàvem referèndums i l’any 1938 també se’n va fer un a Alemanya. Claríssim. Van repetir els acudits amb la mateixa poca gràcia. Perquè si tens el poder no et cal tenir gràcia. Com a feministes ens han dit feminazis. Gent utilitzant com a insult els seus referents, no entenc res, però en aquest cas tampoc han vingut les autoritats a tapar boques. Suposo que no poden passar-se el dia renyant a tothom pels acudits dolents. Altra feina deuen tenir. O no. A les dones ens han censurat històricament abans d’obrir la boca i quan l’obrim ens insulten i fa gràcia. A nosaltres gens, però tenim altra feina. I sentit de l’humor. Precisament vaig fer un acudit a les xarxes quan l’olla encara bullia, un experiment: “Que un programa de tele es quedi amb menys homes blancs heterosexuals tampoc és per criticar-ho”, deia. El resultat immediat (no era un estudi científic, només un experiment petit) va ser que al mateix temps que es desaprovava la censura, es criticava l’acudit. No per si feia gràcia, ja m’enteneu. El cas és que havia tocat os i es veu que no estaven per brometes. Jo ho entenc. A mi tampoc em fa riure. Durant aquests anys el món de l’humor en català ha generat un planter de dones i homes joves que haurien de competir en igualtat de condicions. Encara no és el cas. De fet, que tots els protagonistes de la darrera èpica pàtria siguin homes no és casualitat. Però el problema és meu perquè estic obsessionada. I és veritat. Però ja em direu quina gràcia té que et vagin dient feminazi a canvi de res!
Toquis els fonaments que toquis, sempre hi haurà algú interessat a mantenir-los. Establim unes relacions de poder, segons el nostre estatus, en què uns s’autocensuren, els altres provoquen, uns altres s’ofenen i els de més enllà censuren. El sentit de l’humor ajuda a suportar-ho i moltes vegades, heus aquí el perill, és el mecanisme que ens delata.
