M'han fet sentir que no soc catalana

Allò que es diu que "catalans som els que vivim i treballem a Catalunya" no és ben bé cert. Si més no, no ho és per a tothom.

Puc parlar del meu cas –allò que és personal és polític, oi?–, de les violències i discriminacions que he patit per ser dona racialitzada en aquest país.

Soc nascuda a Barcelona i em sento catalana. Tinc molt clar on pertanyo, la meva identitat, però la visc sent plenament conscient que pot ser qüestionada en tot moment. 

Viure sabent que la teva identitat pot ser posada en dubte –per pur racisme– és una cosa que has d'aprendre a gestionar des de ben petita i que aprens a naturalitzar per supervivència (és el mateix que li pot passar a una persona trans o bisexual quan se la qüestiona). Constantment topes amb gent que, intencionadament o no, amb un gest, una mirada, un comentari, et fa saber que no encaixes, que ets diferent.  

Molts cops sents dir allò de "no en facis cas, qui et fa sentir així no té raó", i és un consell vàlid en aquests casos, però encara que et facis la sorda, la ràbia, la impotència i la sensació de desprotecció no desapareixen. I més tenint en compte que sovint són les institucions públiques les que et qüestionen.

"Ves-te’n al teu país" o "No, no, però d’on ets realment?" són expressions que he sentit mil vegades quan m'identifico amb un ras i curt "soc de Barcelona".

Ja fa temps que les persones racialitzades i els moviments antiracistes alertem que Catalunya té encara moltes mancances en aquest sentit i que no s’ha treballat prou per fer reformes que canviïn unes estructures racistes que estan molt arrelades. Un exemple: encara parlem –socialment i institucionalment– de migrants de segona generació, una idea que només fa que perpetuar la divisió, que discrimina, que és excloent. 

És dolorós haver de suportar que, pel meu color de pell, es doni per suposat que soc estrangera.

El que provoquen les experiències d'aquest tipus, ara, es comença a identificar com a trauma racial. És un dany emocional queté múltiples manifestacions i conseqüències i que es pot desenvolupar després de viure discriminacions com identificacions racistes per perfil racial, la denegació d’empadronament o l'accés a serveis bàsics, una manca de representació i de referents, un empresonament en un CIE...

Davant d’aquesta realitat, la reflexió que feia Mostafà Shaimi en aquest diari la setmana passada sobre un possible esclat de violència en barris amb una alta taxa d’immigració a Catalunya no és cap menudesa. No és estrany que persones d’origen migrant o que hem nascut i crescut a Catalunya no ens en sentim part. El rebuig, l'exclusió, l'assenyalament de la diferència... van omplint una pica que al final acabarà vessant.

Sovint m'entristeixo i m'indigno perquè sento que al meu país no se m'estima i que no és un lloc segur per a mi. És molt cansat assenyalar el racisme i és molt dolorós patir-lo.