Aquesta setmana hem sentit parlar català al Congrés de Diputats. És un fet que ens ha fet tornar a parlar de “dia històric”, tot i que ja fa temps que ho fem amb la boca petita, cansats com estem d’haver desgastat aquest concepte.
Però ho era: era un fet històric –atès que mai no s’havia produït– que la diversitat lingüística de l’estat espanyol entrés per primera vegada a la cambra sense haver de rebre retrets i amonestacions per part de la presidència (també quan la presidència era catalana).
Vaig observar l’esdeveniment des de l’escepticisme, barrejat amb un polsim de vergonya aliena i una bona dosi d’indignació, pel fet que una cosa tan natural, tan positiva, tan democràtica, s’esdevingués tantes dècades després de la cloquejada “Transició exemplar”. No hi ajuda que hagi acabat passant perquè un dels partits espanyols que aspiren a governar l’Estat, el PSOE (que teòricament pertany a la banda més progressista dels representants polítics espanyols), s’ha vist obligat a fer aquesta graciosa concessió per mirar d’aconseguir així els vots dels diputats independentistes. I a fe de déu que ha quedat clar que el gest els ha resultat tan agradable com l’extracció d’un queixal o un còlic nefrític.
Així i tot –em confesso–, quan vaig veure i escoltar el discurs de Gabriel Rufián, el primer a estrenar aquest nou Congrés tolerant i plural (tan tolerant i plural com ho demostra la desbandada de la ultradreta i la cara de pomes agres de bona part de la cambra), em vaig emocionar una mica.
No sé si –com se sol dir a Twitter– Rufián ha rebaixat el seu independentisme d'ençà que treballa a Madrid. Ni ho sé ni, en aquest cas, m’importa: em va emocionar sentir el seu accent de Santa Coloma de Gramenet, el seu català après que oblida alguns pronoms febles, defensant amb vehemència el “dia històric” que estava protagonitzant. Sentir-lo definir-se com a fill i net d’andalusos, sentir-lo reivindicar la tria del català per parlar amb el seu fill, sentir-lo defensar l’escola catalana (malgrat tots els peròs, que són molts), sentir-lo adreçar-se a tota la mainada pakistanesa, magribina, d’arreu del món que potser –i només potser– tindran l’oportunitat d’aprendre i viure en català.
Esclar que considero que tot això arribar tard, tardíssim. Que estem celebrant un fet que hauria d’haver estat realitat i lògic de fa molts anys. Que no em crec les exaltacions del plurilingüisme que arriben ara des d’alguns escons. Que amb això no n’hi ha prou, ni de bon tros.
Però em va agradar veure aquest Gabriel Rufián vehement, de la mateixa manera que l’any 2006 em va agradar que un cordovès de cognoms Montilla Aguilera fos elegit president de la Generalitat. M’agrada perquè posa de manifest una realitat que fa petar el cap als nacionalistes espanyols, amb Isabel Díaz Ayuso al capdavant: per ser català només cal voler ser-ho.
No sé si poder parlar català al Congrés ens acosta a la independència. És molt probable que no sigui així. Ni tampoc poder parlar català a Europa. No m’hi conformo. Però mai no em mantindré impertèrrita davant d’un nou reconeixement de la llengua catalana, vingui d’on vingui.
