El sentiment tràgic de Leopardi

Tria de J. M. CasasúsLeopardi, fill d’un segle escèptic i dolorós, va veure brollar la seva lírica damunt l’ànima esqueixada per una inacabable baralla. És una lírica contradictòria. Ningú no ha estimat tant la seva pàtria com Leopardi, s’ha dit, i ell va cantar-ne la caiguda. El seu cor era encès de passió, i cap dona no va acariciar-lo. La natura que el poeta havia mirat amb ulls dolços i humils, esdevenia inconstant i oblidadissa, servent només de la “regina felicitat”. [...] Aquesta és la glòria i la dolor de la lírica leopardiana: contradicció sagnant, sentiment tràgic de la vida, que diria l’espanyol Unamuno. La fumera pessimista que envaïa Europa sura gairebé sempre damunt els Cants de Leopardi. És la part prosaica i dogmàtica de la seva obra. La poesia veritable cal cercar-la, no en aquells postulats escèptics, no en la negació acerba de la natura i dels homes, sinó en la lluita aferrissada entre el pensament i el cor, entre el record invencible i l’esperança moribunda; cal cercar-la en el “contrast de veritat i de bellesa” que presideix l’obra poètica de Leopardi. [...] Els records punyents que fan més dura l’aflicció, un amor sense esperança, una visió elegíaca de la natura, heus ací tres notes característiques del Leopardi emocionat i pur. El record l’acompanya pertot. És un record de dies millors, de quan el cor bategava en el pit amb la dolcesa del primer amor. Aleshores el món anava sempre vestit de festa i tot eren cançons i rialles. Ara, en canvi, el poeta, a la flor dels seus anys, veu com tot li és cruel a l’entorn. A estones, però, no pot estar-se de somriure i d’obrir els ulls àvidament davant “la faç d’una gentil donzella” que puja, matinet, la costa solana, o vora les taciturnes plantes que coronen un llac. El seu cor batega d’amor a la natura, mentre el pensament vessa al seu damunt tots els dicteris. Leopardi estimava la natura com un malalt estima la vida, encara que demani la mort. “Oh, natura, natura, per què enganyes tant els teus fills”, crida desesperat. Però no pot oblidar que altre temps l’estimava i que “ja l’havia beneïda”. Per dessota les paraules d’odi traspua la vella benedicció com una pregària franciscana. [...] Aquestes aparicions de la natura entre les queixes de l’home posen una aurèola de llum inefable a les poesies de Leopardi. No hi fa res que sovint la natura s’emboliqui amb un vel de malenconia. És que el poeta la veu lluny, fora de l’abast de la seva mà, i l’amor esdevé enyorança, o per dir-ho en altres paraules, sentiment tràgic del paisatge.