Sentim gelosia els poliamorosos?

Hi ha moltes persones en aquest món que per naturalesa no són geloses. La possessió no entra en el seu vocabulari i fantasiegen amb la idea de veure la seva parella gaudint amb tercers.

Jo no n’era una. La necessitat de controlar al mil·límetre cadascun dels aspectes de la meva vida em provocava una inseguretat terrible. Si al còctel hi sumes una bona dosi de complexos i un rajolí de falta de gestió emocional, el meu cap era una bomba de rellotgeria perfecta per explotar a la mínima ocasió. Quan la gelosia arribava sentia un clau de metall candent lliscant dins del meu cos. Em bloquejava, gairebé sempre amb conseqüències desastroses.

Imagineu-vos el panorama quan vaig decidir que volia començar a tenir relacions obertes. Allò va ser com obrir la capsa de Pandora. Tot i que entenia perfectament la teoria i em semblava el model relacional que més s’adaptava al que jo volia aconseguir en els meus vincles afectius, visceralment vaig seguir sentint punxades cada vegada que la meva parella estava amb altres persones.

Fins que va arribar el punt d’inflexió. Vaig asseure’m amb paper i boli amb la intenció de dilucidar d’on provenia allò. ¿Podia analitzar els sentiments, definir-los amb paraules en comptes de deixar que l’angoixa m’arrasés? El que va començar com un intent de gestionar la meva relació es va convertir en una manera d’aprendre sobre mi mateixa.

Per això quan la gent em pregunta si els poliamorosos som immunes a la gelosia, sempre contesto el mateix: el més important no és eliminar-la, sinó entendre d’on ve i com gestionar-la. Aconseguir eines. O com em va dir un dia algú important: “Potser no puc silenciar els meus dimonis, però els posaré una sella de muntar i els duré on jo vulgui”. (Continuarà…)