La sentència de l’Estatut i la bandera LGTBI
De les moltes lectures i apreciacions que hi ha sobre la sentència de l’Estatut, trobo especialment rellevant la que fa temps que explica el jurista Javier Pérez Royo: va ser un cop d’estat, en aquest cas perpetrat pel mateix Estat, amb un Tribunal Constitucional decidit a violentar el seu propi ordenament jurídic per tal de salvaguardar la unitat d’Espanya, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols segons estableix la Constitució de 1978 a l’article segon. Però el fet curiós és que l’Estatut de Catalunya de 2006 no donava cap motiu per considerar que aquesta unitat territorial estigués en perill. Ni tan sols l’al·lusió, al títol preliminar, a la “nació catalana”, que va desaparèixer en el trànsit entre l’aprovació del Parlament i la de les Corts espanyoles, hauria hagut de suposar, en un estat una mica segur d’ell mateix, cap problema important: un estat modern pot reconèixer que és un estat plurinacional sense que per això hagin de trontollar els seus fonaments. Encara més, pot celebrar la diversitat cultural i lingüística i sortir-hi guanyant (també en el PIB) i no perdent. Però l’estat espanyol, a pesar de proclamar-se aconfessional i democràtic, és encara hereu, en bona mesura, del nacionalcatolicisme. En el cas de l’Estatut, per protegir el sintagma esmentat (“pàtria comuna i indivisible”), el TC va passar per damunt de la frase que ve a continuació del mateix article segon: “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que l’integren”. És a dir, un redactat que situa al mateix nivell d’importància la unitat d’Espanya i el respecte a les “nacionalitats” i la seva autonomia. Amb la sentència, també es va vulnerar l’article primer: “[...] propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”.
Durant aquests deu anys, el nacionalisme espanyol ha seguit un pronunciat camí cap avall i cap enrere, amb els governs de Rajoy i amb l’auge (i caiguda, almenys d’una d’elles) de dues forces nacionalistes d’ultradreta, Ciutadans i Vox. Amb el pretext de combatre l’anomenada amenaça independentista, s’han introduït idees profundament antidemocràtiques. Per exemple, la pretesa neutralitat dels espais públics, en virtut de la qual el Tribunal Suprem ha emès una doctrina que aquests dies incompleix fins i tot el PP: la prohibició de penjar banderes diferents de la constitucional als edificis públics. Tothom vol penjar la bandera LGTBI, perquè aquesta bandera pertany als símbols políticament correctes i acceptats, i cap polític vol ser titllat d’homòfob encara que ho sigui (el nacionalisme espanyol és homòfob de tota la vida). La pregunta és: què farà ara el Suprem amb els polítics de la seva corda que l’han desobeït i han penjat la bandera de l’arc de Sant Martí a les façanes dels edificis públics? Perseguir-los i inhabilitar-los, com al president Torra? Definitivament, el mal més gros que pateix Espanya és el nacionalisme espanyol.
