Acabo d’entrar al bar, perquè té wifi i s’hi està bé llegint el diari. El cambrer, que em coneix, ja m’ha “marxat” el cafè amb llet amb got (un cafè amb llet com els dels paradistes del mercat). M’assec al fons de tot del local, en una taula cantonera que és “la meva”. De cop, un tro. S’ha sentit un tro. M’aixeco, sense poder-ho evitar, per comprovar si plou (allà on soc no hi ha finestres). Plou, plou.
“Plou?”, em pregunta una dona, que sempre hi és, també, i que sempre demana suc de taronja i entrepà de fuet. “Sí, sí”, he dit jo. I amb una insospitada sorpresa i una moderada alegria, he dit: “De cop, a fora és tot negre!”. La dona s’aixeca per mirar-s’ho. Un parroquià entra, amb aquella actitud corporal de quan plou, que té alguna cosa a veure amb els gossos, quan, també per la pluja, s’espolsen. Fa uns petits esgarips d’alegre contrarietat. Duu un paraigües. I jo, de seguida penso: “Com és que en duu, de paraigües? Sabia que plouria?”. La cambrera exclama: “Quin estiu…”.
Torno al lloc. La dona, també. Mai m’havia aixecat per veure ploure. Hi ha una expressió que justament parla de la normalitat de la pluja, per explicar que algú no fa cas, no escolta: “Com qui sent ploure”. Per què m’he aixecat, per què m’he alegrat tant de la pluja? És pel canvi climàtic? No es pot dir que no. Jo, com aquesta dona del gos, volem que hi hagi aigua, que no hi hagi restriccions, que hi hagi arbres ben regats i piscines i pantans plens. Sí, esclar que sí. Però també hi ha un altre factor, un altre condicionant. Quan et mires el cel, quan observes si aquell núvol portarà pluja o no, quan comences a calcular si arribarà on tu ets, quan parles amb el veí de si “ha plogut bé”, quan et ve de gust mullar-te perquè plou, quan et sorprèn la pluja i no només la neu, és que t’estàs fent vell.
