El sensellarisme: un repte més enllà de les polítiques locals
Fa més de deu anys que vivim un increment constant del sensellarisme en pràcticament totes les grans ciutats d’Europa. Feantsa, la federació europea d’entitats que atenen les persones sense llar, estima que entre el 2009 i el 2019 el nombre de persones que dormen al carrer o en refugis nocturns i albergs ha crescut en un 70% als països de la Unió Europea, i ha arribat a les 700.000 persones. La vida al carrer s’ha relacionat durant molt de temps amb situacions de marginalitat i problemàtiques individuals molt complexes. Però en l’última dècada la crisi d’accés a l’habitatge i la crisi d’acollida migratòria han estat determinants per explicar aquest increment. Per fer-hi front fan falta polítiques supramunicipals, estratègies dotades de pressupost i reconèixer el dret a l’atenció social de les persones sense domicili.
A Barcelona, des de l’any 2015, les places en programes residencials o d’allotjament específics per a persones sense llar han passat de 1.600 a 2.800. El creixement dels recursos dedicats per l’administració municipal en l’exercici de les seves competències en matèria de serveis socials i per les entitats del Tercer Sector s’ha accelerat gràcies al Pla de Lluita contra el Sensellarisme que es va aprovar l’any 2016 i a la creixent necessitat de donar resposta a situacions cada cop més complexes d’exclusió residencial. L’augment de places ha anat acompanyat d’importants millores en la qualitat dels serveis en el respecte a l’autonomia i a la privacitat de les persones ateses. Però, en paral·lel, mentre l’any 2015 es comptabilitzaven 693 persones dormint als carrers de Barcelona en una nit, la darrera xifra facilitada pels serveis d’intervenció social a l’espai públic de l’Ajuntament és de 1.059. Els serveis creixen però l’exclusió també.
Atendre més i millor les persones que ja s’han quedat sense llar no posa fi al problema i l’abordatge del sensellarisme segueix sent excessivament localista. Les polítiques reactives que articulen les ciutats topen amb les regulacions dels mercats laboral i de l’habitatge, amb la cobertura limitada de les prestacions de la Seguretat Social i amb les polítiques d’estrangeria. Aquests àmbits queden lluny de l’esfera de decisió municipal però impacten directament en les condicions de vida de la població de rendes més baixes. És a dir, són generadors d’exclusió social. Davant d’això, l’actuació del món local sempre serà insuficient i limitada.
Només estratègies que han combinat una expansió de l’atenció social amb polítiques d’habitatge, millores en la protecció social a col·lectius especialment vulnerables i canvis legislatius han aconseguit reduir el nombre de persones que dormen al carrer. El reconeixement per llei del dret a l’allotjament per a les persones sense sostre a Escòcia des del 2001 y l’estratègia finlandesa d’erradicació del sensellarisme són els únics exemples de reducció significativa del nombre de persones sense llar en territori europeu. En tots dos casos, l’activitat assistencial ha estat acompanyada d’importants mecanismes de prevenció, de coordinació entre ciutats i administracions públiques nacionals, i de grans pactes per no utilitzar el sensellarisme com a arma política partidista.
Catalunya ha obert una nova etapa en aquest sentit. Recentment la Generalitat ha iniciat el desplegament del Marc d'acció per a l'abordatge del sensellarisme a Catalunya 2022-2025, que amplia els recursos disponibles arreu del territori i la coordinació entre administracions. En paral·lel, a principis del 2022, entitats socials i un equip d’acadèmics especialistes en dret administratiu van presentar una proposta de llei de mesures urgents per fer front al sensellarisme que actualment està en procés de tramitació parlamentària i que planteja el reconeixement del dret a disposar d’un espai residencial digne i una regulació dels serveis que les administracions haurien d’impulsar i sostenir per garantir els drets de les persones sense llar.
El mercat de l’habitatge i el mercat laboral generen exclusió a tal ritme que es fa necessari superar el localisme i un ferm compromís de totes les administracions catalanes. La bona acollida de la proposta de llei per part dels partits polítics i l’impuls d’actuacions conjuntes són primers passos. Ara cal que es concretin en recursos econòmics per oferir alternatives a les persones sense llar i evitar el creixement de la pobresa.
