El sensacionalisme creixent de 'Crims'

Quan el Govern va atorgar l’any 2021 el Premi Nacional al programa Crims de Catalunya Ràdio, va valorar que l’emissió no queia en el sensacionalisme. A aquestes altures, el jurat dels premis ja no podria dir el mateix de la seva versió televisiva. Crims va debutar a TV3 amb molta més prudència narrativa de la que gasta ara. La televisió pública sempre s’havia mostrat molt reticent a temàtiques escabroses. L’èxit d’audiència del programa va animar els responsables a incrementar els nivells de sensacionalisme perquè els espectadors van acceptar i manifestar entusiasme pel true crime autòcton. Si amb aquells primers capítols dedicats als assassins Brito i Picatoste el programa va ser escrupolós a l’hora de prioritzar el relat i respectar les víctimes, progressivament aquesta política se’ls ha escapat de les mans en múltiples ocasions. I no només pel que fa a guió sinó també en el tractament visual, més a prop del llenguatge dels true crime nord-americans de cadenes privades especialitzades i molt grogues. Aquest dilluns, en l’estrena de la tercera temporada, sentíem gemegar i plorar els pares del nen segrestat sota una música de terror: “Pero mami, tengamos fe que el Gonorrea no le haga nada al niño...”. Mentrestant, en pantalla apareixia un pla de detall d’un crucifix de ferro per potenciar un clima sinistre. S'utilitzaven veus profundes amb el so manipulat per accentuar una sensació fantasmagòrica, s’afegien rètols tètrics per subratllar els missatges més angoixants, es va mostrar diverses vegades el pla de detall del canó d’una pistola apuntant directament a l’espectador, crucifixos que es gronxaven en ambients lúgubres, ecos que ressonaven de fons i reiteració de crits i gemecs que en molts casos no servien per aportar informació de la història sinó per potenciar aquest efecte angoixant. El nom del nen segrestat es va fer servir com a hashtag a Twitter per promocionar el programa. El Kevin ara deu tenir vint-i-un anys i la seva fotografia de quan era un nen va aparèixer fins a set vegades en pantalla. ¿Acceptaríeu aquest tractament televisiu si haguéssiu sigut vosaltres o el vostre fill la víctima d’aquell delicte? Les imatges que, amb un criteri dubtós, els Mossos ja van difondre l’any 2011 del rescat de la criatura, drogat i emmanillat, es van reemetre, igual que el retrobament a l’hospital amb la seva mare. 

Sens dubte, aquest llenguatge forma part dels codis estètics i visuals del gènere del true crime, però no es pot negar que aquests nivells de morbositat i estètica de l’angoixa assolits entre la segona i la tercera temporada són d’un sensacionalisme puixant i evident. Ja s’entén que els protagonistes d’aquestes investigacions policials poden gaudir del seu minut de glòria de recompensa explicant les seves peripècies professionals. El dubte és si el cos dels Mossos d’Esquadra ha de participar d’un relat que prioritza els interessos mediàtics al respecte a les víctimes.