Send in the clowns
Ara sí. Ara és hora que s’abaixi el teló. Ens quedem desemparats, com les velles glòries de Follies, però no hem perdut un teatre; hem perdut molt més, la seva veu, les seves notes, la seva ànima. Sondheim.
Juntament amb Roser Batalla he viscut el privilegi –i el turment– de traduir unes quantes obres seves, i de viure-les de la mà de Mario Gas i d’uns actors, actrius i músics disposats a experimentar cada nota de Sondheim, a gaudir-lo, a patir-lo. Perquè la seva música era –és, perdó– tan expressiva com endimoniada, tan perfecta com exigent. A weekend in the country és una invenció musical tan sofisticada que –si no hagués conegut Sondheim– diria que és obra d’un boig. El quartet de Sweeney Todd, si escoltes per separat les melodies que el componen, per força et fa exclamar: “Això no pot lligar mai, és impossible!” Però el deixes volar i és una peça que embriaga.
I tot això, tota la saviesa i la sensibilitat que no poden resumir aquestes línies, no sorgien de cap individu amb grans aires, sinó d’un home normal, d’aparença senzilla, de caràcter afable, pròxim, humil... L’home que vam tenir la immensa sort de conèixer aquell meravellós 1995. L’home que ens va regalar les orelles amb tota sinceritat, desfent-se en elogis del “nostre” Sweeney Todd, fent envermellir de joia els seus intèrprets amb els seus afalacs. L’home que va saltar de la butaca i, com embogit, picava amb els punys el prosceni cridant “bravo”, en una imatge que mai no podrem oblidar.
Ha fet una bona vida, una vida llarga i, com a tots, li havia d’arribar el moment. Però de vegades et penses que la gent com ell no es morirà mai. I quan reps la notícia t’envaeix una tristesa infinita. Queda un musical potser per acabar, milions de notes per brollar de la seva ment i, sobretot, queda la seva música, per a plaer de tots i algun patiment dels qui la cantin. Qui no l’hagi escoltat, que s’hi lliuri, sense por. És art en majúscules. Emoció pura. O, com deia ell amb un somriure, “exhilarating”.
