Sempre els mateixos clavats a la creu

Els que vam néixer amb un aparell de televisió a casa hem tingut una educació informativa audiovisual i estem avesats a les racions explícites de sang i fetge que serveixen a l’hora de sopar. Al final, passen el drap dels esports i el temps i la pantalla queda neta dels esquitxos de carn i metralla, fins a l’endemà. No és que ens hàgim convertit en espectadors sense pietat, però hem desenvolupat una tolerància alta a la contemplació de calvaris. Ens hem acostumat a veure els crucificats del món. En canvi, a les generacions que van comprar el primer televisor i que fins aleshores havien hagut de consumir les notícies llegides o escoltades, les imatges de la guerra o de la fam se’ls feien especialment insuportables: “Apaga això, que m’amargarà el sopar”. 

En un recompte gens exhaustiu, a aquella hora hem vist morir de fam o sota les bombes famílies de Biafra, el Vietnam, Cambodja, Bangladesh, Angola, Etiòpia, Líbia, el Salvador, Ruanda, el Kurdistan, Darfur, Iemen, Bòsnia, Kosovo, l'Afganistan, l'Iraq, Síria i ara les d’Ucraïna i Gaza. Sempre són els mateixos plors, les mateixes mirades perdudes, els mateixos ventres inflats, les empentes per posar-se unes farinetes al plat, les ferides obertes, la runa del que abans eren cases, la mare desolada amb un fill mort als braços. A aquestes altures de la història, per més alt que tinguem el llindar de compassió pel dolor aliè, veure que en aquest món sempre hi ha algú condemnat a morir clavat a la mateixa creu fa una vergonya insuportable.